Notre-Dame de París
Com començar a escriure quan la catàstrofe t’ha deixat sense paraules? Avui anava a tractar sobre qualsevol altre tema que ja va perdre tot interès per a mi davant la pena i la ràbia que m’omple per aquesta pèrdua per al patrimoni cultural mundial. De manera que he decidit honorar aquesta catedral emblema dels parisencs de la manera que millor sé fer-ho. Per a mi, això significa parlar de literatura i, més enllà de la seva innegable importància arquitectònica, la catedral ha jugat un paper crucial dins de la literatura com a protagonista indiscutible de la novel·la de Víctor Hugo on es converteix no només en el seu escenari primordial, sinó també en un símbol de la seva defensa de l’art medieval. Víctor Hugo narra en la seva novel·la un veritable drama romàntic, on els personatges experimenten enceses passions, que es va convertir en una de les obres mestres de la literatura francesa i universal, inconcebible fora del marc que conforma aquesta catedral gòtica que, a més, l’escriptor també utilitza per a reflectir, a través dels seus personatges, algunes de les pràctiques socials de l’època medieval com, per exemple, el dret d’asil en terreny sagrat. Així, en la novel·la, Quasimodo salva Esmeralda de morir executada i la porta a la catedral on la noia queda fora de l’abast de la justícia que pretén penjar-la per un assassinat que realment la noia no ha comès.
Notre-Dame de París és, doncs, el refugi que va triar Víctor Hugo en la seva novel·la, la qual va publicar el 1831 amb el mateix títol, perquè acollís i protegís de la resta del món que l’odiava per la seva deformitat al seu personatge Quasimodo, també conegut com el geperut de Notre-Dame.
La fatalitat del destí creua i entrellaça la vida dels dos personatges principals, els quals són totalment diferents, el ja esmentat Quasimodo, descrit en l’escrit com sord, garrell, borni i lleig, i la gitana Esmeralda la bellesa de la qual, tant interior com exterior, fa que Febo, Frollo, Gringoire i, finalment, també el mateix Quasimodo quedin enamorats d’ella.
De fet, Víctor Hugo dedica pràcticament tot un capítol per reflexionar sobre la importància d’aquesta catedral apartant-se momentàniament de la trama principal per abocar els seus pensaments sobre el lector i intentar convèncer-lo així que resulta imprescindible conservar fins a l’últim esculpit de la construcció per tal que no desaparegui el seu testimoni històric del present. De mode que la descriu minuciosament assenyalant la seva bellesa, però també remarcant les destrosses, mutilacions o modificacions que ha sofert pels homes al llarg del temps i reivindicant la importància de protegir l’art medieval que en la seva època era menyspreat.
D’altra part, Notre-Dame de París, com ja sabem, va ser testimoni d’alguns moments clau de la història de França i del món, com la coronació i consagració de Napoleó el dos de desembre de 1804 o la beatificació de Joana d’Arc en 1909 pel Papa Pius X.