Francesc Guillaumet Periodista

Qui ho havia de dir que diumenge passat es viuria una de les jornades electorals més transcendents de la història del país. I és que tot i que els col·legis electorals van tancar a les 19.00 hores, el recompte es va allargar fins ben entrada la mitjanit (en especial en parròquies com Sant Julià de Lòria, on la terceravia va sumar dos diputats als altres dos que ja havia obtingut a la llista nacional). De fet, les jornades electorals d’aquestes característiques (per tots els que ens agrada la política) acostumen a ser les més interessants i les que més fan disfrutar aquesta festa de la democràcia que és cada elecció.

I passats ja aquests comicis del 7-A és l’hora de treure’n conclusions, fer balanços i analitzar el que ha funcionat i el que no. D’entrada, el gran triomfador de la nit, a més de Xavier Espot, és clar, va ser el Partit Socialdemòcrata de Pere López, que va veure com passava de tres a set diputats al Consell General. De fet, no només la marca dels socialdemòcrates va funcionar com a reclam electoral sinó que el pacte que havien signat a les parròquies amb L’A també va aconseguir donar la sorpresa a Andorra la Vella i Escaldes d’Engordany, que com manifestava a darrera hora de la nit Pere López no s’ha d’oblidar que són les més poblades i les que, en conseqüència, mouen més gent. 

Però no només el PS va veure rendibilitzat el pacte sinó que els liberals, que s’estrenaven amb Jordi Gallardo com a cap de cartell, també van poder sumar un escó als tres que tenien després de l’escissió de lauredians i massanencs. I és que, de fet, l’històric partit andorrà ha patit en els darrers temps el que no està escrit. Potser ho fa també (a banda de l’escisisó que va patir en aquesta darrera legislatura) que el 2011 van renunciar a presentar-se a les eleccions mentre que alguns dels seus membres es van integrar a la marca Demòcrates per Andorra. Amb aquest punt de partida no és estrany que l’excap de Govern, Marc Forné, digués diumenge passat a darrera hora a la tertúlia d’RTVA que veia les celebracions dels diferents partits i que a tot arreu veia «liberals».

És obvi que aquest partit arrossega encara aquella decisió, des de fora no massa entesa, de no concórrer a les eleccions. Però és cert, també, que el nou lideratge ha donat un tomb a la situació i no només pel que fa a la joventut del projecte, sinó també a un discurs molt més adaptat a la realitat del moment. I així s’ha de llegir, també, la seva proposta de convocar un referèndum perquè sigui la ciutadania andorrana la que decideixi si vol legalitzar o no l’avortament.

Una altra de les forces que ha sabut rendibilitzar el seu discurs ha estat la terceravia, aliada amb la Unió Laurediana i els independents a Sant Julià de Lòria. S’explica que el 2015 els liberals van anar a buscar Josep Pintat perquè encapçalés la llista conscients que a Sant Julià estirava molta gent. I pel que s’ha vist, també, no només a Sant Julià. I és que no és fàcil d’avui per demà presentar llista a nivell nacional i treure dos diputats. Des d’aquest punt de vista, la llista que encapçalava l’exmembre del grup liberal va aconseguir amb escreix els objectius que s’havia proposat.

Però aquestes eleccions, com tot a la vida, tenen la cara i la creu. Ni Alfons Clavera ni Eusebi Nomen, que van presentar les seves candidatures gairebé per sorpresa i al darrer minut van obtenir representació. Res feia pensar a priori, almenys des de fora així ho semblava, que n’haguessin de treure. El que sí que va sobtar més va ser la desaparició de l’SDP de Jaume Bartumeu de l’arc parlamentari andorrà, el que demostra que el progressisme aquest cop s’ha agrupat a redós d’una sola marca mentre que dreta, centre-dreta i liberals, tot i tenir propostes similars, tenen encara camp per córrer en la sociologia electoral del país. 

La lectura que se n’extreu de tot plegat és que a Andorra no hi ha espai electoral per a dos partits socialdemòcrates, la qual cosa haurà de fer reflexionar en un futur els representants d’aquesta família política si volen tenir alguna opció real de governar, tal com van poder fer des del 2009 al 2011.

I acabada la lectura dels resultats comença el ball de pactes. A Xavier Espot, com a guanyador de les eleccions, li correspon obrir la ronda de converses amb els partits que li podrien donar suport per revalidar el Govern. I és que tot i que aritmèticament és possible sembla pràcticament descartat que hi pogués haver un pacte de tota la resta de partits per fer govern al marge de Demòcrates per Andorra. 

D’entrada, els liberals, que van compartir candidatura parroquial amb els socialistes, ja han fet arribar la seva bona predisposició per parlar. Tot i això el que a hores d’ara sembla més factible, atès que L’A anava amb una candidatura que esmenava les polítiques de l’anterior govern, és un pacte entre els guanyadors dels comicis i la terceravia. Ja abans de les eleccions semblava (almenys em semblava a mi) que és aquesta formació política la que podia jugar el paper de frontissa a Andorra de la mateixa manera que altres partits han jugat en altres tradicions polítiques de l’entorn del Principat. 

Caldrà veure, doncs, com es van desenvolupant les negociacions, però a hores d’ara res fa predir que la formació del nou govern hagi de ser una missió impossible. Ara bé, en un hipotètic suport electoral de la terceravia a Xavier Espot el que sí que potser quedaria redefinida és l’estratègia de negociació amb la Unió Europea. I és que no sembla que aquest partit en sigui gaire partidari. Si el Govern s’hi entesta potser haurà de buscar altres suports (almenys en aquest tema).