Una terra sense camins
En la convulsa però fèrtil època d’entreguerres del segle passat, el mateix any que Hemingway publicava el seu Adéu a les armes, que s’estrenava el reporter Tintín amb el seu Viatge al país dels Soviets i que guardonaven a Thomas Mann amb el Nobel de literatura, J.Krishnamurti va proclamar que la veritat és una terra sense camins. Es referia a la recerca interior de la veritat, una difícil tasca que mai s’acaba segons diuen. Aquesta declaració de principis em transporta al món de la geografia sempre variable del món dels valors. En ella, la veritat se’m presenta com un espai verge, prompte a ser descobert i explorat, però de forma íntima i intransferible.
Aquest espai jo el dibuixaria lleument convex, inabastable amb una sola mirada, i tal vegada de difícil transitar. La idea d’una terra desconeguda responia sens dubte als paràmetres d’una era colonial que malgrat haver donat ja els primers senyals del seu declivi, encara mostrava un món posseïdor d’ignots països, de recòndites contrades susceptibles d’alimentar tota mena de somnis, suposicions i també cobdícies.
Si ara penso en aquesta frase, és perquè m’he assabentat per un article de premsa que el fill de Viktor Orban, el líder ultranacionalista hongarès, acaba de fundar la seva pròpia església. Confesso que el primer que he hagut de fer ha estat foragitar de la meva ment el rostre lletós i d’expressió insondable de l’Eli, pronunciat Ilai, Sunday perquè, i m’haureu de perdonar, cada cop que em trobo una referència a un predicador, malgrat no voler-ho, em passa pel cap aquest personatge que interpreta Paul Dano donant la rèplica a un Daniel Day-Lewis memorable en el film There will be blood , traduïda aquí per Pous d’ambició, del director Paul Thomas Anderson. Què tenen els predicadors, en el nostre imaginari col·lectiu, que saben provocar-nos sensacions d’allò més inquietants, em pregunto.
Semblaria però que el que ha fet Gaspar Orban ha estat crear una mena de club social perquè el jove ha puntualitzat que es tracta d’una església per a persones d’entre divuit i trenta anys. Un plantejament aquest d’entrada força curiós: en teoria les ànimes no haurien de tenir edat, o almenys no se les hauria de discriminar segons els seus cossos, al cap i a la fi efímers.
Tanmateix el més rellevant que es desprèn de l’article és que aquest noi ha estat seguint les passes del seu pare. Tots dos van començar jugant a futbol, amb cert èxit, però mentre el progenitor ho va abandonar per dedicar-se a la política, el fill ara ho ha deixat per a convertir-se en predicador. No hi veig l’atzar en aquestes confluències del destí. Entre aquestes dues ocupacions s’hi albiren certes correspondències: la més important, al meu parer, seria la pretesa possessió de la veritat, que en termes religiosos acostuma a ser absoluta, i en termes profans, relativa. Però ambdues conformen un corpus ideològic i evidencien una estreta , per no dir simbiòtica relació, amb el poder.
A un ull atent no se li escapa que la vocació altruista del jove Orban resulta ser en el fons una baula més de la croada engegada pel seu pare per a la salvaguarda del seu ideal nacional. Sospito per tant que la frase del pensador indi deixaria al noi del tot fred. Les veritats col·lectives neixen en un terreny mutable i sensible, sovint massa propici als venedors de fum. Creixen alimentades per interessos de tota mena i quan menys ens ho esperem, i sovint per l’efecte del seu propi verí, acaben morint, deixant només a l’horitzó la visió inefable i pressentida d’una terra sense camins.