Escultors ‘imagineros’
Ara que s’acosta la Setmana Santa m’agradaria parlar-vos d’un ofici tradicional d’antany que, desaparegut durant anys, ha estat recuperat en l’actualitat, el dels escultors imagineros que es dediquen a crear els passos que desfilen en les nostres processons. L’ésser humà des dels seus inicis ha donat sempre forma a les seves divinitats. Des dels pobles prehistòrics fins als nostres dies, les representacions se succeeixen de forma ininterrompuda.
No se sap en quin moment sorgeix exactament la paraula imaginero, que és definida pel diccionari de la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola com a realitzador d’imatges sagrades; tot i que, el Barroc a Espanya és una època clau per aquesta branca de la creació artística religiosa.
Així, la imatgeria, centrada en la representació plàstica de passos amb temes religiosos assoleix al segle XVIII el seu zenit i els grans mecenatges propiciïn obres d’increïble bellesa i valor artístic.
Apareix segles abans lligada a la Setmana Santa amb la finalitat d’enriquir aquesta gran celebració que representa, mitjançant aquests grups escultòrics, la Passió de Jesucrist i atorga a les escenes el major dramatisme possible per tal de conduir el poble a la devoció i el fervor religiós. Així, les imatges estan dotades d’un màxim realisme. En alguns casos, fins i tot, s’arriba a incorporar pèl natural, ulls de vidre, ungles humanes i fins i tot sang que, barrejada amb cera, produeix per als escultors un efecte més real.
Les obres d’aquests imagineros, considerats al començament com a artesans, han estat qualificades com a obres sense un gran valor artístic i, per tant, pagades als seus creadors amb un preu molt inferior al del seu valor real. Per contra, cal destacar que es tracta d’una professió molt complicada, en la qual l’artista ha de mantenir el sentit artístic de l’obra i alhora conjugar-lo amb el devocional, per tal d’aconseguir que les seves obres causin a les persones que les observen tota una gamma de sensacions que van des de la major tendresa al més incontrolable temor, passant pel dolor o l’angoixa.
Desapareguts els grans imagineros clàssics com Gregorio Fernández, Pedro Roldán, etc., els quals realitzaven les seves escultures que després eren policromades per un mestre pintor i rematades per un assemblador que s’encarregava de muntar-les, ja que es realitzen per peces, per després organitzar-hi tot el conjunt del pas processional que sortiria al carrer als ulls dels fidels. Avui, comptem amb imagineros que, normalment, realitzen tota aquesta feina al complet.
Per tant, la imatgeria processional, no només ha estat capaç de reinventar-se i adaptar-se als gustos, modes i tendències artístiques de cada moment, sinó que, i el que és més important, ha estat capaç d’aportar nous llenguatges expressius, formals, conceptuals, estètics i iconogràfics, fet que situa les seves creacions dins de la consideració d’obres d’art contemporània adaptades al llenguatge de la imatgeria processional del segle XXI.