El fill tirà (emperador)
Què és un fill tirà? És un fill que no coneix límits. Creu que s´ho mereix tot, exigeix en comptes de demanar. Imposa les seves lleis. No respecta els pares. Quan és queda sense arguments per discutir, et diu, «jo no he demanat néixer, per què m’has portat al món?, Ara em mantens».
Està exigint drets però no vol obligacions. Aquests infants estan acostumats a ser el centre d’atenció dels seus parells. Han crescut amb sobreprotecció i no han desenvolupat la resiliència (són més sensibles a la frustració, no saben enfrontar obstacles, ni prendre decisions). Els seus pares els hi ho solucionen tot i en conseqüència, no tenen estratègies de defensa.
És sobreprotegeix per dos motius. Per por a que els passi qualsevol desgràcia i per evitar el posterior patiment. Però es clar, si impedeixo que el meu fill prengui qualsevol risc, l’estic privant d’adquirir noves conductes d’enfrontament. Que desenvolupi el seu potencial. Mai s’han de fer els seus deures (ajudar sí, fer, no). Ha d’entendre que si no els fa, a classe tindrà conseqüències. Així, la pròxima vegada, els farà.
Quan va al col·legi o a qualsevol lloc, no s´ha de carregar amb la seva motxilla, que ho faci ell. També és molt important l’avorriment. Ha de tenir temps lliure. No omplir el seu dia amb activitats extraescolars, que sàpiga què és avorrir-se i d’aquesta manera treballarà la ment. Buscarà alternatives. Llegir, veure una mica la televisió, jugar, etc. És tornarà creatiu. Si és trenca la cadena de la bici, se l’ajuda a canviar-la. No se li canvia, se li ensenya a canviar-la i així amb tot. Cal criar éssers independents, no dependents. Aquest prototip d’infant és cada vegada més típic en la societat actual. És fruit de l’època en què vivim. Massa drets i poques obligacions.
Si algú li crida l’atenció al teu fill, t’enfades i li dius: «Al meu fill no li reclamis res, que tu no ets ningú». Lamentablement, aquesta recriminació és fa davant d’ell i se li està afirmant que és l’emperador de la casa. «Fill meu, pots fer tot allò que vulguis, que nosaltres estem aquí per servir-te».
Tenir un fill emperador és molt senzill d’aconseguir. Es fa inconscientment. Ningú vol un fill així. Quant l’estàs educant, vols que sigui algú de profit en la vida. Però, sense voler li transmets les teves pors. Ho demostraràs amb el consentiment. Per por a perdre el seu amor o el teu lloc com a pare/mare. Acabaràs cedint a les seves peticions. El consentiment desmesurat condueix al fill hiperregalat.
Li compres objectes innecessaris, pensant que així t’estimarà més. Regals pel seu aniversari, pel seu sant, festes de Nadal, etc. Sense demanar-li res a canvi. Aquesta situació s’ha accentuat des de l’any 2000.
Actualment, hi ha moltes parelles separades i això dificulta jugar a ser el poli simpàtic i el poli dolent. Cap dels dos vol ser el poli dolent. Tots dos són el simpàtic. A banda d’això, s’ha d’afegir l’actual situació econòmica. Moltes vegades s’han de fer hores extres o ser pluriempleat per poder fer front a les despeses mensuals.
Aleshores, els pares per compensar la falta de dedicació al fill, creuen erròniament que comprant-li objectes, se sentirà millor. Els fills demanen constantment perquè no distingeixen entre vull i necessito i acaben exigint perquè mai han tingut un NO com a resposta. Aquí es on es tornen tirans.
Coneixen les teves debilitats i juguen amb els teus sentiments. Tu com a pare/mare l’hi has d’explicar la diferència entre un caprici i una necessitat. Si li compres qualsevol joguina, ha de jugar amb ella un mínim d’hores a la setmana, si no, no és rentable. Que entengui el valor dels diners i del temps.
D’aquesta manera, aprendrà a distingir entre m’agrada i necessito (això m’agrada però, no ho necessito, no tinc temps per jugar amb ell).
Els pares d’avui estan fent el rol dels avis, que és no posar normes. Els avis poden actuar d’aquesta manera perquè estan amb els nets unes hores al mes però els pares, no. Ells han d’educar i posar límits rígids i amb conseqüències si no es respecten. Som el nostre reflexe, no les nostres paraules. Si imposo un càstig, ho compleixo. Igual que si faig una promesa, també la compleixo. Que vegi que som coherents. Els psicòlegs distingim entre quatre formes d’educar: l’autoritària, la indiferent, la democràtica i la permissiva. Aquesta última és la que crea el fill emperador. La permissiva és la que fan servir els avis i qualsevol persona que no siguin els progenitors.
L’autoritària, és la que es fa servir a l’exèrcit i a la presó. Es fa així i punt i qui desobeeixi, s’atendrà a les conseqüències. Després, tenim la indiferent que és la que practiquen els progenitors despreocupats. Pensen que l’escola i l’Estat són els responsables de l´educació. Com a resultat surten joves amb baixa autoestima i dependents emocionalment de l’opinió dels altres. I per acabar, hi ha la democràtica, que és la que practiquen els progenitors responsables o la gent que t’educa (normes, valors i conductes).
Normes: les obligacions i els drets. Tant els seus com els nostres. Col·laborar equitativament a casa (ordenar les seves joguines, fer el llit, netejar la casa, etc.) Se li ha d’explicar què són les emocions perquè les entengui i els posi un nom. D´aquesta manera les podrà expressar en la seva justa mesura.
Li diem: entenc el teu malestar però no es motiu perquè em tractis així. Estàs trist, enfadat, es normal, però insultar-me o agredir-me, no es la resposta. L’única cosa que aconsegueixes es què et castigui i així no avancem.
Que entengui que hi han altres formes d’expressar les emocions. Amb la comunicació s’arriba a la negociació i a partir d’aquí es passa de l’autoritat a la democràcia.