Francesc Guillaumet Periodista

Amb l’amic Àlvar Llobet, periodista com jo, ens hem aficionat des de fa anys a fer porres sobre el resultat de les eleccions municipals al nostre poble, que és Balaguer. De fet, quan arriben els comicis ja fa molts dies que hem analitzat de dalt a baix i d’esquerra a dreta totes les combinatòries possibles tenint en compte el coneixement que tenim de la sociologia local. El que fem per les municipals  també ho acostumem a repetir a les catalanes o les generals. 

Tant a ell com a mi ens agraden els períodes electorals i és per això que seguint la campanya del Principat des de l’altre costat de la frontera he notat que l’ambient també és similar al que vivim nosaltres. I és que es tracta, ni més ni menys, que d’elegir el pròxim Govern que haurà de fer front als reptes del país durant els propers quatre anys. I no són pocs.

Quan escric aquestes línies encara no conec el resultat que es va produir ahir a la nit. Però sigui el que sigui sí que em serveix per fer una reflexió del coneixement que des de Catalunya tenim de la realitat política andorrana. En general és poca. Som molts els catalans que ens estimem el Principat. Per proximitat, per qüestions lingüístiques, per vincles familiars i per una certa enveja sana d’un país que és Estat com ens agradaria ser a molts dels que vivim a l’altre costat de la frontera. Deia que els catalans estimem Andorra. I en certa manera la coneixem però no massa. 
Hi venim a esquiar, a comprar des de ben entrats els anys setanta i també a jugar a bàsquet, ja que els equips d’Andorra juguen a la lliga federada de Lleida (també els de futbol).

Ara bé, analitzant una mica la situació m’adono que sí el coneixement en aquest sentit és bastant ampli no passa el mateix amb la pròpia idiosincràsia andorrana. I m’explico. Sí són molts, doncs, els que pugen a comprar, a fer esport, a esquiar o senzillament a gaudir de paisatges espectaculars com el del llac d’Engolasters, són molts menys els que en coneixen la seva realitat política. Saben, la majoria, que és un Coprincipat. Però poc més. Se’n coneix poc, doncs, de la nomenclatura que acompanya la vida política d’Andorra. 

És a dir. Poca gent sap que el Comú és l’Ajuntament, que la Batllia és el jutjat o que el cònsul major és l’alcalde. Tampoc se’n sap massa dels reptes que afronta el país. Més d’una vegada m’he trobat explicant la realitat andorrana a gent del meu entorn quan els explico que des de fa dos anys col·laboro a aquest diari especialment pròxim per mi perquè, entre d’altres coses, durant molt temps va tenir de director Josep Anton Rosell, que també ho va ser del meu. Dic això perquè m’ esplaio moltes vegades explicant que Andorra afronta una difícil, però alhora interessant, negociació per convertir-se en estat associat a la Unió Europea. Explico també, com ha fet notar més d’una vegada Toni Martí, que per les dimensions del país aquesta negociació ha de tenir unes especificitats determinades. 

Com molts els catalans que ens estimem el Principat: per proximitat, per qüestions lingüístiques i per altres vincles

O esmento, quan en tinc l’ocasió, les dificultats amb què s’obre pas el debat sobre l’avortament que necessàriament s’haurà de desencallar durant aquesta legislatura que ara comença. No deixo de parlar, tampoc, dels problemes que té la ciutadania per trobar lloguers a preus assequibles, un topall, però, que no és exclussiu d’Andorra sinó de moltes altres ciutats catalanes.

El que sí sap molta gent, almenys del meu entorn, és que la primera vegada que es va escoltar el català a l’ONU va ser gràcies al discurs del cap de Govern, Òscar Ribas, que citant Pau Casals va fer un relat més que encertat del que és la llengua i la cultura catalanes. Només per aquest fet (potser també per altres) li hem de donar gràcies els catalans al qui va ser la màxima autoritat d’Andorra. 

A Marc Forné, que va succeir Ribas al capdavant del Govern, també el coneix força gent. Hi va ajudar, potser, que va ser la persona que va haver de desplegar la Constitució Andorrana aprobada uns anys abans i que fixava un marc d’actuació que van guiar am mà destra els coprínceps Martí Alanis i François Miterrand, entre molta altra gent, és clar. Després de Marc Forné va arribar el també liberal Albert Pintat, que va ser rellevat per Jaume Bartumeu, el primer cap de Govern socialdemòcrata de la història d’Andorra i potser una de les persones més coneixedores dels afers d’Estat. 

Després de la convulsa legislatura de Bartumeu, que va haver de convocar eleccions anticipades al no poder aprovar els pressupostos, va arribar una sòlida majoria absoluta que es bastia sobre la nova marca Demòcrates per Andorra i en un context en què l’històric Partit Liberal decidia no presentar-se a les eleccions.

Toni Martí va encarar dos còmodes majories absolutes que avui, quan aquest article surti a les pàgines de EL PERIÒDIC, ja se sabrà si els seus revaliden o no. Qui sap si a hores d’ara dos periodistes amics (com faig jo amb l’Àlvar Llobet) faran petar la xerrada sobre si han encertat o no els seus vaticinis sobre les eleccions. 

Tot podria ser. Tot i això, sigui quin sigui el resultat, és evident que el nou cap de Govern, en solitari o amb els pactes que siguin necessaris, es trobarà avui amb uns reptes que haurà d’afrontar amb decisió els pròxims quatre anys. I és que a partir d’ara tindrà la més alta representació d’un país que molts (i no només els andorrans) admirem per la seva singularitat i pel que hi compartim culturalment i lingüística.