'Papanatas''
Gaudí va projectar el gran temple de Barcelona com una monumental lliçó catequètica. Entre el s.XIX quan va començar la construcció de la Sagrada Família i el XXI, la creença i la pràctica religiosa ha disminuït notablement a Catalunya i especialment a Barcelona. Semblaria que Gaudí, geni de l'arquitectura, avançant-se al seu temps, hagués albirat el que passaria i mogut per un afany didàctic, hagués volgut mostrar als visitants del temple, a través d'un llenguatge iconogràfic, els fonaments de la fe cristiana. Tot plegat adreçat a una societat cada vegada menys familiaritzada amb el llenguatge de l'art religiós. Aquest interès pedagògic no és nou perquè ja a l'Edat Mitjana les obres d'art tenien aquesta finalitat d'ensenyar el misteris de la fe que tot el poble professava. Era, salvant les distàncies, el llenguatge audiovisual del moment que tenia l'objectiu de formar un poble majoritàriament analfabet. Ara, aquest analfabetisme referit al fet religiós està present en una part important de la societat. Per això el Sant Pare, successor del primer cap de l'Església: Sant Pere, amb les seves visites reprèn l'evangelització de la vella Europa, que sembla que renunciï a llurs arrels cristianes i rebutgi qualsevol acte, manifestació, proposta religiosa si prové de l'Església. Benet XVI ve, entre d'altres coses a consagrar la Sagrada Família, temple expiatori, és a dir, sostingut exclusivament amb les almoines i les aportacions dels visitants. A més de ser un referent per a l'Església de Catalunya també ho és de la fesomia de Barcelona, no solament per allò que diuen sky line, sinó per la seva vessant artística, aquella que atreu visitants que poblen la ciutat cada dia de l'any i deixen un gruix important de diners. Els qui s'escandalitzen amb el que costarà la visita que pensin en tot el que reporta a la seva ciutat. Quan d'altres líders espirituals han visitat Barcelona, les veus dels qui ara criden contra aquesta visita del líder espiritual de l'església més nombrosa al món no s'han sentit pas. Tots aquells que es diuen progressistes són incapaços d'acceptar que hagi ciutadans creients que surtin a rebre el seu referent espiritual. La seva actitud fa pudor de totalitarisme, que és com es deia abans l'integrisme.
Historiador
Per a més informació consulti l'edició en paper.