Francesc Guillaumet Periodista

És ben bé que cada casa és un món i que cada país té la seva pròpia idiosincràsia. Sense anar més lluny parlant amb un company periodista avesat a tractar l’actualitat d’Andorra vam especular dissabte passat sobre si l’enquesta del CRES que pronostica la victòria de l’actual majoria de govern es repetirà tal com augura aquest estudi d’opinió o si el fet d’haver obviat el que passarà a les llistes territorials pot distorsionar el resultat. Tindrà efectes el pacte entre liberals i socialdemòcrates en aquest àmbit? 

Aquesta és la pregunta que ens vam fer i que, personalment, més em fa dubtar a l’hora de fer un pronòstic, com tots arriscats, del que passarà el 7 d’abril. I és que si la darrera majoria de Toni Martí es va decidir per 17 vots de diferència a Ordino què pot passar ara?

D’entrada, com que qui signa aquestes línies és de l’altre costat de la frontera, hi ha algunes coses que em sorprenen del règim electoral del Principat. I algunes, tot sigui dit, molt gratament. La primera és el poc temps que transcorre entre la convocatòria electoral i la constitució de la nova cambra. I em sobta perquè a l’altre costat de la Farga de Moles l’interregne que va entre la dissolució de les corts fins a les eleccions (i no cal parlar del temps que passa des de llavors fins a la formació del nou executiu) s’allarga en excés amb tot el que representa de paralització de l’Administració pública i dels grans projectes de país que en depenen. En aquest sentit Andorra, a diferència d’Espanya i Catalunya, se situa en una praxi política de l’anar per feina (que sempre és una bona carta de presentació).

En l’avortament, les propostes imaginatives que es puguin imbricar en l’actual arquitectura constitucional poden trobar un punt de partida

Una altra cosa curiosa és la doble circumscripció electoral amb què es regeix el sistema electoral andorrà. I és que la sobirania popular de què emana la formació del nou Consell General es divideix a parts iguals entre les llistes nacionals i les parroquials. Vist des de fora, el legislador la va encertar a l’hora de plantejar aquesta doble assignació d’escons perquè si d’una banda (des de les llistes nacionals) es poden plantejar els grans temes de país, per l’altra es pot fer un marcatge més acurat a les necessitats de cada parròquia. 

Ara no recordo ben bé qui ho va dir però aquesta setmana passada algú va fer notar que les eleccions es guanyen a les parròquies. I és que el sistema d’atribució dels escons al partit més votat (la qual cosa podria afavorir enguany el pacte entre liberals i socialdemòcrates) és molt similar al que es fa servir als Estats Units. Allí, el partit que guanya a cada Estat, ja sigui el Demòcrata o el Republicà, s’endú tots els vots electorals que se sumen per elegir el president. Qüestió a part mereix l’elecció a la cambra de representants i al Senat, on l’atribució d’escons és més equitativa territorialment parlant.

I com que aquest article va de consideracions generals del sistema electoral andorrà des d’un punt de vista d’algú que no és d’aquí, sinó de 150 quilòmetres enllà de la frontera, no està de més plantejar algunes altres reflexions. Em penso que ho he escrit alguna altra vegada però no deixa de ser curiós que amb 27.278 electors hi hagi set llistes nacionals i 24 de parroquials per repartir els 28 escons en joc. Que hi hagi diversitat de partits, d’entrada és bo. Tot i això sobta que n’hi hagi tants en un demos electoral que no arriba als 30.000 electors. Però el que és més curiós (ho he escrit també algun cop) és que coexisteixin dos partits socialdemòcrates i dos de liberals (Demòcrates per Andorra també beu d’aquesta família política). Fetes aquestes consideracions serà interessant veure per cap on es decanta finalment l’electorat i si la campanya serveix per definir tendències o a hores d’ara ja està tot dat i beneït.

Pel que fa als temes que van sortint durant la campanya tampoc hi ha sorpreses. Era d’esperar que l’acord d’associació amb la Unió Europea generés debat entre els candidats i propostes novedoses, com la de crear una zona franca a banda i banda del país (Sant Julià de Lòria i el Pas de la Casa). De fet, el govern que surti d’aquestes eleccions serà l’encarregat de fer que les negociacions arribin a bon port o que quedin encallades sine die. Un altre dels temes d’interès, del que caldrà parlar-ne no només en campanya sinó treballar-lo a fons durant la pròxima legislatura, és el del preu del lloguer. I és que a ningú se li escapa que aquest és un tema estructural que cal solucionar si no es vol córrer el risc de perdre talent ni deixar de captar-ne pels elevats costos que representa per cada butxaca. 

Les infraestructures, amb la proposta de l’Aeroport que va llançar la Cambra de Comerç, un futur ferrocarril que enllaci amb França via Tolosa de Llenguadoc o el debat sobre l’avortament, una qüestió que també li tocarà abordar al pròxim govern, tot i que seria bo que ho fes amb el màxim consens, són altres debats de país que aniran sortint durant aquests dies. 

En aquest cas, en el de l’avortament, vull dir, les propostes imaginatives que puguin imbricar-se amb l’actual arquitectura constitucional podrien ser un bon punt de partida per trobar una sortida a un tema que ara sembla un atzucac. De tot això, doncs, i de molt més, caldrà parlar encara durant aquesta setmana a l’espera que diumenge la ciutadania andorrana vagi a les urnes per elegir el govern que haurà d’agafar les regnes del país durant els pròxims quatre anys.
Periodista