Centrar el feminisme?
El passat dia 8 de març es va celebrar el Dia Internacional de la Dona. És bo de comprovar com als darrers anys i en llocs com a la Seu, té una incidència més que notable. Els actes van dels purament lúdics als purament reivindicatius. Fent-hi una mirada analítica van des dels que es poden qualificar com actes antisistema fins als que consisteixen en berenars d’allò més tradicional i festius. I tots els actes són legítims, benvinguts i necessaris. Personalment, jo hi trobo a faltar dues qüestions. La primera seria la convocatòria unitària i plural d’una manifestació o concentració que fos feta per la gairebé totalitat de les organitzacions polítiques i sindicals, i on tota la ciutadania es pogués sentir còmoda. I la segona, el tractament de temàtiques potser incòmodes però molt centrades en la nostra vida de cada dia. A vegades passar de l’abstracció de les grans reivindicacions –que òbviament s’han de fer–, a situacions socials més concretes, pot resultar útil per a la pedagogia que es pretén fer en una diada com la del 8 de març.
Respecte al tema de la manifestació no tinc res més a dir: solament el desig de fer-la tan unitària i global com sigui possible. Respecte al suggeriment d’alguns temes a tractar, tot i mantenint els que ja s’analitzen, n’apuntaria alguns ben arrelats en la vida de la nostra societat urgellenca. Una primera temàtica a tractar seria el paper de les religions i la seva influència en els respectius papers socials de l’home i de la dona. Les religions presents a la Seu, o a la nostra comarca, compten amb la posició majoritària de l’església catòlica, i també la representació significativa d’altres religions com la musulmana, la dels testimonis de Jehovà, la dels evangelistes, o d’altres. Totes tenen en comú el paper predominant de l’home en la seva gestió i direcció i són entitats, que dirigint-se a les consciències individuals, gaudeixen d’una influència molt important en els comportaments socials. Un tema ben bàsic per al 8 de març.
En el cas concret de l’església catòlica, l’Església, és evident que és una entitat amb la vocació legítima de mantenir la seva influència, la seva exemplaritat, en el comportament moral de la ciutadania. S’entén perfectament. No fa pas molts anys que constituïa un poder que ens governava políticament. I no em refereixo només a l’encara proper franquisme sinó als molts dels segles on representava l’autoritat terrenal, a la nostra comarca i a Andorra. Tot això produeix que avui, el fet que la dona no estigui tractada al seu sí en pla d’igualtat respecte l’home –la dona no pot ser ungida amb el sagrament del sacerdoci–, té una gran importància i afecta directament les nostres perspectives de gènere en les nostres formes de vida.
Un segon tema es relacionaria amb les associacions locals que, de moment, no admeten les dones com a components de la seva entitat. Són usualment entitats vinculades històricament a la nostra cultura religiosa, sota el patrocini de sants barons, com Sant Sebastià i Sant Antoni. Com ja s’ha dit en tants debats sobre aquesta qüestió, cal respectar les tradicions que ens són tan estimades i cal mirar de no provocar trencaments en associacions que consideren la no presència de la dona com un dels elements que garanteixen la seva continuïtat. Aquestes circumstàncies, si bé que no les legitimen, dificulten l’eliminació de les diferències de gènere en acceptar-les com un fet tradicional. A més, provoquen reaccions tan curioses com la formació d’associacions de dones que no volen homes en les seves files. I així el cercle es tanca, en la meva opinió, d’una manera ben poc positiva.
Una tercera temàtica que proposaria és el de la immigració femenina, de les seves condicions de vida i treball, i, en particular, del poc valor que a vegades s’adjudica a les tasques d’ajuts familiars i personals que porten a terme tantes i tantes dones obligades a migrar de les seves llars estimades.
Malgrat tot, penso que també a casa nostra, per la pròpia llei de la gravetat, la guerra del feminisme està guanyada. Només ens falta saber quantes batalles cal encara fer i si aquesta victòria serà durant el segle XXI, en versió europea, o durant el segle XXII, en versió universal. No endebades l’esperança és la virtut teologal més intensament viscuda.