• El Sant Pare per a mi, és un intel·lectual humanístic i també catòlic, de profundes reflexions

He tingut, gràcies a Andorra, sempre intento agrair al meu i nostre país, l'honor de representar Andorra –durant cinc anys– a la Santa Seu, com Ambaixador extraordinari i plenipotenciari. Del 2005 al 2010. Temps suficient per valorar coses i persones.

He de dir que, gràcies al cap de Govern d'Andorra, en aquell moment, el M.I. Sr. Albert Pintat, l'aquiescència dels serveis de la Mitra d'Urgell, i la Secretaria d'Estat del Vaticà, durant cinc anys vem treballar sempre, per la meva part, per a que Andorra fos, sigui, i continuï essent un Estat. I també, després, l'actual cap de Govern m'allargà gairebé un any més, el finiquito institucional.

Vostès saben, amables lectors, que (més enllà de laïcismes, laïcitats, morals, ètiques i estètiques...), sóc una persona que creu que els pretesos o preteses interlocutors, sempre sobretot, són persones. És absurd, el contrari, com pensar que «prometre és més d'esquerres que jurar». Ai, senyor, quines estupideses: no saben ni llatí, i ni menys grec!

Escric això, a partir d'un excepcional article, al meu modest entendre, publicat a La Vanguardia, el 27 de setembre d'enguany, intitulat ¿Quién teme a Benedicto XVI?, de l'Antoni Puigverd.

He de dir –per respecte institucional– que és la primera vegada, avui alliberat de l'enorme responsabilitat de representar Andorra a la nau originària de la diplomàcia històrica, que és la Santa Seu, i substituint el germà de l'ànima, el Manel Mas, que dic i explico per escrit –més enllà de discrepàncies mentals legítimes– que Benet XVI per a mi, és un intel·lectual humanístic i també catòlic, de profundes reflexions i connotacions. I un intel·lectual enormement sensible, més que el Shakesperià Pau VI, el Montini, arrecerat sempre en el dubte.

ENORME la seva reflexió mental, d'acord o no amb les seves conclusions, que això és una altra cosa. És alemany i de forta tradició cultural. Ho he llegit gairebé tot d'ell! Ja m'agradaria que aquests i aquestes pretesos leaders mundials –l'Obama inclòs..., ai pobre Barack!– tinguessin la seva sòlida estructura mental, fonamental (no pas fonamentalista) i oberta. Amb un profund patiment. Sempre he pensat que els petits d'alçada si no són molt, molt intel·ligents, són negatius i acomplexats. Ratzinger és baix d'alçada. Però, és molt intel·ligent. Com ho era, també, baix i molt intel·ligent Joan Martí i Alanís, el nostre Copríncep Mitrat.

Ell, el Papa, jo ho dic com lúcid (com a intent!) observador, és un home baix d'alçada. Nerviós, camina de manera freturosa. I té uns ulls, una mirada directa a la cara. Nerviós, no tan controlat com a priori podria semblar. Per què, com tot ser humà, es deixa estimar i respectar. Jo en tinc –en nom d'Andorra, sempre, un record inesborrable. A més, he de dir (els mèdia, normalment, excepte pocs, no saben res de res) que té una sòlida contrastada cultura de tot tipus, no només la bàvara, com deia l'altre dia l'Enric Juliana, a La Vanguardia. Per cert, el Juliana, me'l va presentar, l'altre arquebisbe ad personam el Vives i Sícilia, Copríncep actual, a Madrid, a l'ocasió del comiat del Nunci Monteiro.

Jo modestament he llegit el gran Küng, el teòleg vell amic de Ratzinger. I gairebé també, tots els de la Teologia de l'autenticitat, de la pobresa, de l'alliberament. Ell va ser un dels assessors de Pau VI, durant el Vaticà II.

Però una cosa és romandre a l'oposició, i una altra és governar. I sinó que ho preguntin al Sr. Bartumeu, a la Sra. Rosa Ferrer... I governar l'Església, encara que sigui espiritualment, deu n'hi dó!

Comprenc perfectament la inquietud de les comunitats cristianes de base. No m'agrada la publicitat ni a favor ni en contra, ni de res, ni de ningú.

Sí, vull dir que l'Estat d'Andorra i l'Estat del Vaticà van signar un Conveni –Concordat en català i italià– l'únic i sol, pel moment, Estat, Andorra que té com a oficial la llengua catalana.

Sí, a 220 quilòmetres. Un cap d'Estat, d'un petit Estat, el Vaticà, com Andorra. I...?

Ambaixador del Principat d'Andorra prop la Santa Seu (2005-2010)

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.