La calaixera
En Vicenç Villatoro explicava en la seva presentació a Andorra d’El retorn dels Bassat que les anècdotes que ell ha viscut, les reflexions que ha fet o bé algunes històries que li han explicat les emmagatzema en una calaixera imaginària. La calaixera es va omplint i allò que queda ben desat, malgrat que hagi passat el temps, un dia pot ser útil per escriure una novel·la perquè tot plegat són històries que a la llarga es poden arribar a connectar. Jo m’imagino una calaixera d’aquelles de molts calaixets, com el famós moble on mossèn Alcover guardava les fitxes.
I fent memòria de les paraules de l’escriptor, me n’he adonat que tots tenim una calaixera encara que no siguem escriptors, perquè som les històries que vivim i les confidències que ens han explicat. Posats a imaginar, la meva calaixera és d’una fusta ben rústica i amb poms de ferro colat. I hi vaig guardant records. En un dels calaixets hi ha la magnífica posada en escena de Joan Lluís-Lluís en una de les seves presentacions literàries, hi guardo històries de quan era nen. M’imagino com es van obrir de bat a bat els ulls d’aquell marrec quan va descobrir que el català també era una llengua literària. També hi tinc un quadern imaginari, el de l’Andreu Martín de ben xic, perquè relligava folis tot somniant que arribaria a ser un gran escriptor. Somni acomplert!
També hi tinc les paraules de la Najat Al Hachmi, la seva veu dolça explicant que hem d’aprofitar aquest moment de la història, perquè en el món occidental estem vivint una revolució feminista i cal que no s’aturi. I en altres calaixets hi tinc relats més extravagants, com ara la història del casament de Màrius Serra, que segons ell mateix explica, va tenir lloc en un teatre, perquè posats a fer un espectacle ell en va fer un de gros, i es veu que fins i tot la invitació tenia el disseny d’una entrada de teatre.
Tinc també un calaixet molt especial amb històries de Víctor Alexandre, no només els records dels seus assaigs en pro del sobiranisme català que jo llegia quan tenia 18 anys, sinó també històries de la meravellosa visita que un dia ens va fer per Sant Cugat. Perquè els calaixets s’omplen amb relats ben diversos. Hi ha vivències pròpies i també dels amics. Deu n’hi do com m’omplen els calaixets les estones de bar amb les think tang de la junta permanent.
I és que tots cerquem històries, els més xafarders i els que no ho són gens, per això llegim novel·les i per això en els fons ens agrada tant fer vida social. Gràcies, Villatoro per fer-me descobrir que tinc una calaixera perquè a mesura que ets conscient que es va omplint, es multipliquen els calaixets imaginaris i a més, voldries que cada dia hi hagués un motiu per omplir-la!