Monopolis imaginaris
Alguns partits sembla que considerin que certs àmbits d’actuació públics conformen una espècie de monopoli del qual solament ells en tenen la titularitat. Res més lluny de la realitat: el conjunt de polítiques públiques de qualsevol estat no són el monopoli de cap formació política.
Així, quan parlem de polítiques socials a Andorra sembla que el PS se les vulgui fer seves i que pretengui que qualsevol altre partit que impulsi polítiques en aquest àmbit ho faci gairebé de manera interessada. No és així. Per ser clars: mai s’havia avançat tant en polítiques d’inclusió i en polítiques socials en aquest país com aquests darrers quatre anys. El debat monogràfic que hi va haver al Consell General així ho va corroborar. Recomano a qualsevol ciutadà que disposi d’una estona que vegi el vídeo del debat al web del Consell General . Així, podrà fer-se una idea objectiva de qui a fet què aquests darrers anys en matèria social.
Aquests darrers dies hem tingut un parell d’exemples d’aquesta actitud que us comentava abans.Portem mesos escoltant alguns sectors denunciant que la nova Llei de relacions laborals aprovada per una amplíssima majoria del Consell General era una retallada dels drets dels treballadors. Tot just fa unes setmanes algunes de les novetats aportades per la nova llei ja han començat a tenir incidència i a beneficiar a alguns col·lectius de ciutadans. És el cas de l’ampliació del descans per maternitat de 4 a 5 mesos i del de paternitat de 15 dies a un mes. Amb l’entrada en vigor de la llei, la CASS va fer saber que les mares i els pares que en aquell moment gaudissin d’aquest període de descans es podrien beneficiar de l’ampliació prevista a la llei.
Crec que ningú posarà en dubte, ni els que no la van votar, que és una bona mesura i un avenç en relació al que teníem fins ara. La reacció però no es va fer esperar, i a correcuita van sortir els mateixos que critiquen la llei impulsada per Demòcrates per dir que si bé era una bona notícia, era clarament electoralista. No fos el cas que algú pogués pensar que des de la majoria parlamentària s’havia tingut una actuació social que alguns creuen només els hi pertany a ells.
Encara no havien passat deu dies de l’episodi dels descansos per maternitat i paternitat que ja n’hem tingut un altre. La ministra de la Funció Pública anunciava als sindicats la voluntat d’incrementar del 35% al 40% el preu de les hores extraordinàries que facin els treballadors públics. La mesura obeeix a un altre precepte que introdueix la nova Llei de relacions laborals on es fixa que “cada hora extraordinària es paga amb un increment que no pot ser inferior al 40% del salari fix”. Així amb la diligència que el Govern es va comprometre a tenir quan va tramitar la llei de la Funció Pública, tot just quan ha entrat en vigor la llei de relacions laborals, ha fet extensiva la mesura als treballadors públics. Un altre cop, la mesura és indubtablement bona pels treballadors i com que això és inqüestionable, l’han qualificat de mesura electoralista.
Sincerament, crec que seria molt millor alegrar-se i aplaudir quan per àmplia majoria les coses avancen i els resultats són tan palpables. Alguns però no ho entenen així.