Francesc Guillaumet Periodista

Ja fa molts anys, en una visita que vam fer a la Seu, el llavors bisbe Martí Alanis ens va explicar com havia anat creixent el comtat d’Urgell des de la Seu estant, la capital espiritual, fins a Balaguer, que en va ser la capital política. Alanis, que l’escriptor Ramon Morell va definir com una de les persones que més han entès el que significa Andorra, va fer una classe magistral i  pedagògica de tot plegat i després ens va guiar per la Catedral. I precisament aquesta Catedral, que ja llavors em va cridar l’atenció per la seva magnanimitat, forma part ara del projecte que opta a Patrimoni de la Humanitat amb els monuments que han conformat el Principat d’Andorra.
Cal reconèixer que la idea és original. I ho és perquè la Unesco acostuma a tenir en compte relats com el que presentarà Andorra amb la col·laboració de Catalunya i França. D’entrada, l’èxit de la declaració del romànic de la Vall de Boí com a Patrimoni Mundial se sustenta en el fet que la llavors directora del projecte, Carme Polo, va definir el concepte de paisatge cultural per referir-se a les esglésies que havien donat peu al romànic singular de la Vall de Boí. Per això, i pel fet que Andorra, a diferència de França i Catalunya, té poc patrimoni Unesco, la iniciativa té garanties de prosperar. De fet així ho va subratllar l’alcalde de la Seu, Albert Batalla, poc després de presentar el projecte amb la ministra de Cultura en funcions, Olga Gelabert, i el cap de govern (també en funcions) Toni Martí.
Al romànic d’esglésies com Sant Joan de Caselles, Sant Romà de les Bons, Sant Climent de Pal, Sant Martí de la Cortinada, Sant Miquel d’Engolasters o Santa Coloma (una de les esglésies més singulars que té el Principat i, segurament, tot aquest estil arquitectònic) s’hi afegeixen jaciments com el Roc d’Enclar o la Margineda. I com ens explicava fa anys l’enyorat Martí Alanis, en aquest cas l’àmbit espiritual (el bisbat d’Urgell a través de la Catedral) i el polític, la Casa de la Vall i el Castell de Foix (l’altra pota del Coprincipat) també va intrínsecament lligat a aquest projecte. I així ho recordava Toni Martí, que durant la presentació va destacar que els béns immobles que formen part de la candidatura sobre la construcció del Coprincipat «parlen dels bisbes d’Urgell i dels comtes de Foix». Ambdós, que van generar els equilibris necessaris per la pervivència d’Andorra com a país, es complementen amb la Casa de la Vall, l’antic Consell de la Terra, que com va recordar Martí és el «símbol més visible de la capacitat i la voluntat d’autogovern dels andorrans».
Amb totes aquestes credencials no ha de ser estrany que la Unesco es miri la candidatura amb bons ulls, encara que només sigui pel fet que poques vegades un projecte que aspira a Patrimoni de la Humanitat sigui capaç d’explicar la gènesi d’un país amb dos Coprínceps que fan la funció de caps d’Estat i que el 1993 van jugar un paper determinant per impulsar la primera Constitució Andorrana. En aquesta història hi ha capítols apassionants que poden cobrar més interès encara amb el relat que es faci de tot el projecte i que de ben segur també ajudaran a reforçar la pròpia cultura de país. Un país, a més que s’ha construït amb l’aval de la seva gent i de dos caps d’Estat, el bisbe d’Urgell i el comte de Foix (ara el president de la República Francesa), que n’han garantit la plena independència.
De fet, quan es parla de l’acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea i es debat sobre què pot aportar l’una i l’altra part poques vegades es posa en consideració la història i el patrimoni cultural i arquitectònic que té el país. I és aquest llegat el que, d’alguna manera, també ha forjat la història d’una Europa que, tot i que a vegades ho oblidi, encara és un espai de llibertats que a més es tradueix en un mercat únic i en una zona de lliure circulació de béns i persones. Andorra en forma part intrínseca de la cultura europea i per tant és d’esperar que la Unesco ho pugui valorar a partir del 2023, la data en la que s’espera que aquesta candidatura entri al llistat de propostes que s’encarrega de validar el seu consell directiu.
Que la iniciativa pivoti entre tres Estats, a més, també és un encert. I ho és no només pel fet que apuntava Albert Batalla en el sentit que tant Espanya com França tenen molt patrimoni declarat, sinó també perquè hi ha molts projectes que han tirat endavant amb el concurs de diversos estats. Sense anar més lluny, les pintures prehistòriques que hi ha en moltes balmes i coves de Catalunya són Patrimoni de la Humanitat des de fa molts anys arran de la declaració que la Unesco va fer d’aquests conjunts que s’estenen per tot l’arc del Mediterrani. Un bon exemple d’això també el marca la candidatura interpirinenca que ara fa tres anys va aconseguir situar com a Patrimoni Mundial les falles i les festes del foc que se celebren el solstici d’estiu a tot el Pirineu.
Fet i fet, doncs, és d’esperar que tot plegat tindrà èxit. I el tindrà perquè com deia a l’inici d’aquest article no és freqüent que a través d’una candidatura es pugui arribar a explicar la història d’un país. De fet, quan pensem amb el Patrimoni de la Humanitat ens fixem amb monuments, ciutats i espais naturals. També amb elements immaterials com la dieta mediterrània o estils musicals com el flamenc. Però insisteixo. Rara vegada el nostre marc mental pensa amb un país. I en això rau precisament el previsible èxit que quan arribi el moment obtindrà aquesta candidatura. No en tinc cap dubte.