Amb preocupació per la salut, com ha de ser, prolifera la difusió de descobertes científiques que permeten curar malalties i allargar l’existència, desigs universals per estar en aquesta terra en les millors condicions possibles. Es remarcava en un titular que una noia de 21 anys havia superat perfectament un infart cerebral. Capaç de portar una vida normal, la noia assegurava que, a partir d’ara, no deixaria córrer ni un sol minut de la seva vida. Un càlcul fàcil augura, i esperem encertar, un profit de més de 36 milions de minuts. És un bon propòsit, com qui aconsella que s’ha de viure cada dia com si fos el darrer.

Ja en el segle XVII, però, es va comprovar que la cosa no anava així. Tot el contrari. Si una persona en podia fastiguejar una altra, no ho dubtava gens i s’hi aplicava. Thomas Hobbes, el pensador anglès, va teoritzar sobre la qüestió, la conducta entre els humans, que van esdevenir aquella figura ja clàssica, llops envers els altres. Es tracta d’una situació molt empipadora també, perquè cal estar tot el dia defensant-se de l’altri, i això ens treu temps per altres activitats més agradables i interessants.

Aquesta és la paradoxa, si en lloc de perdre la joventut tractant de defensar-nos, ens dediquéssim a tasques més productives, el benestar personal augmentaria notablement, venia a dir Hobbes. Això demana, però, una entesa i un ordre que ens hauria de portar a l’acceptació de les institucions de l’Estat, que haurien d’organitzar les nostres vides. I ja se sap que això tampoc no és tan fàcil.

Considerada actualment la seva filosofia segueix constituint una de les referències de la reflexió sobre la teoria política, però també en el dret que cada persona té en poder complir els seus desigs i ambicions, en no invertir energies en qüestions inútils, en no tenir la sensació que se li fa perdre el temps en complicacions innecessàries. No sé què pensaria Hobbes del món d’avui.

Historiadora

Per a més informació consulti l'edició en paper.