• Paradigma d'articles que no necessiten resposta són els del president d'ApC: amb el temps es contesten sols

Fa poc més de dos anys que podíem llegir en un diari andorrà la següent conclusió: «Amics lectors, permeteu-me que us inviti a penalitzar obertament els politiquets de frase oportuna i a donar suport fortament a les persones d’Estat i animar-les que facin pinya». Hauran observat la forma impecablement correcta amb la igualtat de gènere que emprava l’autor de l’escrit, parlava de «persones d’Estat»; evitant així d’utilitzar l’expressió habitual d’homes d’Estat de caràcter marcadament sexista. Un punt al seu favor.

Una mica més amunt, podíem llegir: «Animo a les persones d’Estat a apartar-se de la política d’espectacle [...] M’agradaria sentir persones d’Estat andorranes amb projectes de veritat, que se centrin en allò funcional i que es deixin estar de circs polítics amb cinc pistes». La meva coincidència amb l’autor és absoluta: estic radicalment en contra de la política-espectacle i la conversió del debat polític en un circ. Els polítics han ser capaços d’explicar els seus projectes –si en tenen– i han de centrar la seva activitat en la producció i distribució dels béns col·lectius necessaris pel desenvolupament de la societat.

Unes línies més amunt el nostre intel·ligent comentarista anava desgranant els seus arguments: «I com que no serveixen per anar per feina, aleshores els nostres polítics s’enfoquen vers allò lúdic, emocional. I es comporten com si dirigissin un equip de futbol o fossin el mànager d’una família de famosos». Arribat a aquest punt, he de manifestar la meva admiració per l’opinant. ¡Quina visió! ¡Quina destresa per diagnosticar els comportaments irresponsables! Una magnífica denúncia dels polítics bocamolls.

Però l’encert del nostre cronista no acaba aquí; aquell dia estava inspirat i insistent: «Efectivament, escalfen l’ambient amb declaracions ofensives o menystenidores vers l’un o l’altre seguint les mateixes dinàmiques que abans d’un gran derbi de futbol». Una imatge molt gràfica del comportament massa freqüent d’embolicar la troca, d’excitar les passions més baixes i que caldria eradicar del futbol... i de la política.

Després prosseguia: «O se separen, es divorcien, es posen banyes, tenen sopars secrets … seguint les dinàmiques dels professionals de la premsa rosa». Petit punt formal en contra: en dos paràgrafs seguits, l’autor ha repetit «seguint les dinàmiques»... és clar que això li pot passar fins i tot a un Nobel de literatura. Altre punt en contra: l’autor demostra una estricta moral victoriana amb la seva crítica carrinclona de les separacions, els divorcis i les banyes. També l’autor semblava crític o, si més no, no era massa partidari dels «sopars secrets». Qui estigui lliure de pecat –deia el Messies– que tiri la primera pedra. Tinc el dubte de si hauríem d’incloure en aquests sopars criticables aquell d’Incles «amb el gos i la dona» (¿era en aquest ordre o a l’inrevés?).

La crítica rutilant continuava: «Cada dos per tres tenim un nou membre de la família dels famosos que surt del seu partit per crear-ne un de nou i diu que el més important és unir esforços i treballar per un consens nacional, ¡tots junts!, per tirar Andorra endavant… Mentre que la realitat és que ni tan sols és capaç de treballar per un consens dins el seu partit». És tan persuasiu el seu argument que qualsevol postil·la meva, només podria treure-li lluentor.

L’escrit comentava sarcàsticament l’habilitat financera dels dirigents d’un partit: «els polítics que ens governen en saben tant de gestionar i tirar endavant projectes, que són capaços de tenir un forat de 600.000 euros al seu partit».

Alguns mesos desprès, es va tornar a publicar aquest article en un recull titulat 40 articles sense resposta. L’exemplar que obra en la meva possessió tenia un adhesiu que convertia el títol original en 40 articles que continuen sense resposta.

Una de les pretensions dels que escrivim articles d’opinió, la més bàsica, és que et llegeixin; hi ha d’altres pretensions més vanitoses, una d’elles podria ser que el lector disconforme contesti públicament les teves tesis. Els que creiem conèixer bé el país sabem que aquest és un anhel condemnat al fracàs. Tot el que podem esperar és la felicitació còmplice d’algun amic o una escarida reprovació verbal d’alguna persona coneguda.

Hi ha articles que amb el temps es contesten tot sols, sense la intervenció de cap crític. Paradigma dels articles que no necessiten resposta són els del president d’Andorra pel Canvi. Si recordem els seus al·legats defensant la tesi que Andorra havia d’imitar els models d’Islàndia o Irlanda, estareu amb mi que aquestes propostes ja han tingut la millor resposta: els fets.

La pràctica política d’ApC des de l’inici de la legislatura és una barreja de «politiquets de frase oportuna», «política d’espectacle», «circ de cinc pistes», «escalfament de l’ambient» i «declaracions ofensives seguint les mateixes dinàmiques que abans d’un derbi de futbol». El seu comportament recurrent de comunicació (¿política?) ha estat similar al del mànager de Belén Esteban. Mai no han estat capaços de proposar «projectes de veritat», alternatius als del Partit Socialdemòcrata; ni tan sols han volgut donar la seva opinió sobre la rebaixa del termini per adquirir la nacionalitat andorrana.

«Cada dos per tres» marxen d’ApC membres fundadors, candidats electorals o partits sencers. Això sí, el discurs oficial és sempre el mateix «cal unir esforços i treballar pel consens nacional, tots junts». La realitat és que «ni tan sols són capaços de treballar per un consens...» dins la seva plataforma.

Sobre el seu model de gestió interna i la seva competència financera, només dir que, en una sola campanya electoral, en la qual va aconseguir tres consellers, ApC ha estat capaç de generar un «forat» més gros que l’acumulat pel Partit Liberal en setze anys de campanyes per a les eleccions generals i comunals, amb candidats a les 7 parròquies. ¡Fantàstic!

Certament, alguns articles no necessiten resposta: la podem trobar, com deia Bob Dylan, en «el vent». La discrepància entre les paraules i els fets és tant enorme que el seu autor no és mereixedor de cap mena de confiança, no és «persona d’Estat».

Primer secretari del Partit Socialdemòcrata

Per a més informació consulti l'edició en paper.