Francesc Guillaumet Periodista

Als inicis de TV3, la televisió que ens va donar l’oportunitat de tenir una oferta de 24 hores en català, Alfred Rodríguez-Picó es va convertir en un dels meteoròlegs de referència dels informatius de la cadena. Explicava el temps de manera molt pedagògica i la va fer fortuna a les sobretaules de moltes cases de Catalunya (potser també d’Andorra). Per això, i perquè és una de les persones més respectades en el món de la meteorologia, vaig interpretar dimarts  la seva advertència com una cosa a tenir molt en compte. I és que en una jornada celebrada a la Seu d’Urgell sobre els efectes del canvi climàtic en els boscos i en les pastures de muntanya va vaticinar que en només cinc anys els fenòmens meteorològics severs seran cada vegada més habituals. I ho seran, segons va dir, per culpa de l’escalfament del planeta.

Se’n podria parlar molt d’aquest tema. D’entrada només caldria recordar el documental Una veritat incòmoda que va produir l’exvicepresident dels Estats Units, Al Gore, i que ja alertava precisament del mateix. No és estrany, doncs, que aquest film li valgués el Premi Nobel de la Pau. Però deixant de banda el discurs més científic i recorrent al mètode inductiu (a la senzilla observació del que passa) no cal ser gaire despert per veure que alguna cosa està canviant. 

De fet, Rodríguez Picó va posar aquest mateix exemple en la seva conferència a la Seu d’Urgell de dimarts passat. I és que precisament aquell dia va fer un any (me’n recordo perfectament) que va fer una nevada de campionat. I no només a la Seu d’Urgell i Andorra, que vindria a ser normal, sinó també a les terres planes de Ponent. Però es dóna la circumstància que si aquell 26 de març nevava a tot drap (les previsions eren tan adverses que fins i tot el Servei Català de Trànsit va prohibir la circulació de camions abans que comencés a nevar per evitar col·lapses a les carreteres) un any després feia un sol que escaldava les pedres. I encara que l’adagi popular digui allò de Sol de febrer, emmascara més que un calder el que ja no és tant habitual és que a mitja setmana a Lleida i al Pirineu s’hagin registrat temperatures de fins a 25 graus. I és que sense anar més lluny Bossòst (en plena Val d’Aran) va arribar a aquest registre dimarts al migdia la ciutat de Lleida el dimecres més o menys a la mateixa hora.

Tornant al mètode empíric ens podríem situar pels volts del Nadal passat. Les temperatures registrades al voltant del 25 de desembre eren francament agradables. Al Pla de Lleida fins al diumenge 23 al migdia feia una temperatura ideal que es va trencar a partir de la tarda amb la presència de la boira, que enguany tampoc ha estat tan forta ni persistent com els darrers anys. Però tornant al desembre és ben cert que la temperatura era prou alta sense que la neu tampoc fes acte de presència al Pirineu com seria habitual en aquelles dates. Sort encara que les estacions d’esquí poden fer innivació, que si no, haurien anat mal dades. 

Comptat i debatut, doncs, aquest hivern el fred ha durat quatre dies i ara caldrà veure com es presenta la primavera que ja anuncien els ametllers florits que es poden veure pels camps de conreu. Enlloc està escrit que l’hivern no pugui tornar amb força durant el mes de març (Març marçot, que diu l’adagi) mentre no arribi la primavera climatològicament parlant però en tot cas allò al que estàvem acostumats està començant a canviar. Lentament, però a vegades fent-se evident, com el cas a què em referia més amunt.

De fet, un estudi de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic presentat el novembre passat a Saragossa ja alertava que a finals de segle la temperatura podria augmentar quatre graus i que el gruix de la neu a 1.800 metres d’altitud podria ser de la meitat cap a l’any 2050. Aquest informe, elaborat a través de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic i el Servei Meteorològic de Catalunya gràcies al programa europeu POCTEFA, entra al detall en tots els sectors que podrien quedar més afectats amb el canvi climàtic. Sense anar més lluny cita el turisme, l’agricultura, la ramaderia, la gestió de l’aigua i dels boscos i la producció d’energia i fa una sèrie de recomanacions per cadascun. Ja avisava aquest estudi, que els gestors de la cosa pública haurien de llegir amb deteniment si volen orientar bé el repte, que d’ara en endavant augmentaran els fenòmens meteorològics extrems, com les pluges torrencials, els períodes de sequera i les onades de calor i de fred. Tot plegat una diagnosi que no ha de ser obstacle per poder agafar el toro per les banyes i dissenyar estratègies de futur que serveixin per donar respostes a una economia que s’haurà d’adaptar a aquest marc meteorològic en procés de canvi.

Sigui com sigui, constatada aquesta realitat, caldrà veure com l’agricultura i l’activitat econòmica en general es va adaptant als nous capricis del temps. El que està clar de tot plegat és que si la cosa continua així, aviat ja no serviran aquells pronòstics que feien els padrins i que (sempre acotats en el seu entorn més immediats) encertaven amb precisió el temps que faria. El vol dels ocells, la forma dels núvols o la direcció del vent potser aviat ja no seran garantia de res. O si més no potser anunciaran fred a finals d’estiu i calor tot just sobrepassades les primeres fuetades del gener. Ja és ben bé que el temps farà parlar. Si més no, doncs, les converses d’ascensor, on aquest tema acostuma a sortir de forma habitual, seran més animades que mai.