Francesc Guillaumet Periodista

Sostè el Cap de Govern, Toni Martí, que li agradaria «una tercera majoria absoluta de Demòcrates per Andorra» a les eleccions del pròxim 7 d’abril. Per demanar, doncs, que no quedi, que per ara aquesta possibilitat de controlar més del 50% per Parlament a Andorra encara és una possibilitat factible. I és que a l’altre costat de la frontera això ja ha passat a la història (per regla general) des de la darrera majoria absoluta que Mariano Rajoy va aconseguir a les eleccions del 2011 davant d’un candidat, Alfredo Pérez-Rubalcaba, que és un dels cervells més ben amoblats de l’Estat espanyol.

De fet, això de les majories absolutes ja fa anys que no s’estila als països on s’elegeix el president amb un sistema parlamentari proporcional. Sense anar més lluny la cancellera Angela Merkel tampoc se’n va sortir a les darreres eleccions alemanyes. En aquell cas, tot i tornar a guanyar les eleccions, Merkel va tornar a apel·lar a la tradicional aliança amb els socialdemòcrates tot i que Martin Schulz, expresident del Parlament Europeu i bon coneixedor de l’obra de Josep Pla, s’havia passat la campanya prometent que no pactaria una altra vegada amb la democràcia-cristiana. En favor de Schulz cal dir, però, que en materialitzar-se un altre cop el pacte va dimitir.

Però no només alemanya fa temps que no té majories absolutes perquè tres quarts del mateix passa a la Gran Bretanya des que David Cameron es va emportar la darrera victòria per majoria. De totes maneres cal tenir en compte que els britànics tenen una cultura del pacte molt més consolidada que la dels països llatins. De fet, Cameron va governar la primera legislatura amb el suport dels liberals mentre que la seva successora a Downing Street, Theresa May, necessita el suport dels unionistes d’Irlanda del Nord per tirar endavant una majoria de govern en un moment especialment complicat pel que representa donar sortida al mandat del Brèxit.

A Itàlia tampoc coneixen recentment les majories absolutes. El darrer primer ministre que les va aconseguir, Silvio Berlusconi, no va brillar precisament per la seva bona praxi política i personal i des de llavors les majories de govern han estat bastant inestables fins arribar al moment actual on una coalició entre el Moviment 5 estrelles de Beppe Grillo i la Lliga Nord conformen una peculiar majoria de govern no massa partidària dels mandats de la Unió Europea i un tant allunyada de la praxi política que s’havia seguit a Itàlia mentre comunistes i demòcrata-cristians es repartien alternativament el poder.

I si Alemanya, Gran Bretanya i Itàlia no tenen majories absolutes i han hagut de fer gala del pacte per arribar a formar govern hi ha exemples d’acords en el nostre entorn europeu que són dignes d’esment. Suècia, en aquest cas, en seria l’exemple més clar. A les eleccions celebrades el setembre del 2018, els socialdemòcrates d’Stefan Löfven van ser els més votats però seguits de molt a prop  per una aliança de centredreta. Va passar que l’extrema dreta va quedar tercera però a diferència del que ha succeït a Andalusia, els partits suecs van fer un cordó sanitari per evitar que aquesta formació pogués ser clau per formar majories de govern. Al final, centristes, liberals i verds van pactar amb els socialdemòcrates després de més de quatre mesos d’incertesa i Suècia torna a tenir govern.

El cas d’Espanya també és paradigmàtic. Les majories absolutes, com he escrit més amunt, es van acabar amb Mariano Rajoy tot i que abans n’havien gaudit també José María Aznar en una legislatura i Felipe González des del 1982 al 1995. Mentre el plet català no havia entrat en joc, la CiU de Jordi Pujol i Josep Antoni Duran Lleida va fer de partit frontissa a l’esquerra i a la dreta quan va caldre. Algunes vegades, fins i tot, amb contrasprestacions importants, com el final del servei militar obligatori o la concessió de les competències de Trànsit pels Mossos d’Esquadra.

A canvi, també, CiU va ser de vital importància per donar estabilitat a una Espanya que tenia com a repte l’entrada a l’euro. Però a l’arribar el Procés tot va canviar. El catalanisme polític, ara convertit en sobiranisme, ja no era un soci vàlid pels partits espanyols. I com va dir encertadament la consellera de Presidència, Elsa Artadi, fins que no es resolgui el tema de Catalunya difícilment hi podrà haver estabilitat als Governs d’Espanya. Tret, és clar, que un pacte de la dreta i l’extrema-dreta sumés la majoria absoluta el 28 d’abril, la qual cosa és evident que no arreglaria les coses sinó que molt probablement les empitjoraria.

Tornant a Andorra, la pregunta que està ara sobre la taula és si Xavier Espot aconseguirà revalidar les dos majories absolutes que havia aconseguit Martí després de l’abrupte final de legislatura del 2011 en la que Jaume Bartumeu es va veure obligat a convocar eleccions al no trobar suports per aprovar els pressupostos. Atenyent-nos al que passa a l’entorn més immediat del Principat (França, amb el sistema de la segona volta, és diferent) seria complicat vaticinar si la majoria absoluta es repetirà. Si Demòcrates per Andorra l’aconsegueix voldrà dir, en part, que el comportament electoral dels votants del Principat funciona al marge de la sociologia electoral dels països de l’entorn. Si no l’aconsegueix es podrà dir que el que passa a Andorra no difereix gaire del que passa als principals països del continent, on la fragmentació del vot està a l’ordre del dia i el pacte (amb més o menys cultura d’acord) és la regla i no l’excepció. 
Periodista