Un abril intens a banda i banda de la frontera
Em penso que mig seriosament mig en broma vaig deixar caure aquesta possibilitat en un article d’abans de Nadal. I veig que he encertat l’oracle. I és que des de dilluns passat s’especulava amb la possibilitat (ara confirmada) que el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, convoqués eleccions generals anticipades. Primer s’havia llançat el globus sonda del 14 d’abril (una data d’evidents reminiscències republicanes) i finalment s’ha optat pel 28 del mateix mes. El fet és, doncs, que Andorra i Espanya celebraran eleccions generals amb només vint-i-un dies de diferència atès que el Principat les farà el 7 d’abril.
D’entrada, les dues dates que sonaven per les eleccions espanyoles, a banda de la significació republicana de la del 14 d’abril, tenien la Setmana Santa com a teló de fons. La primera perquè queia en Diumenge de Rams i la segona perquè farà que hi hagi campanya electoral en ple final de la Quaresma. No sé si Pedro Sánchez ha tingut en compte aquest imponderable a l’hora de posar sobre la taula aquesta data. Tot i això a Catalunya i Espanya hi acostuma a haver una certa tradició en convocar eleccions en dies assenyalats. El primer en fer-ho va ser Pasqual Maragall després de l’experiència fallida del primer tripartit. Aquella legislatura, que va durar menys de quatre anys, va acabar abruptament amb l’expulsió d’ERC per fer campanya en contra de l’Estatut retallat al Congrés dels Diputats (i no encara pel Tribunal Constitucional). Fet i fet, Pasqual Maragall va decidir convocar a les urnes l’1 de novembre del 2006, dia de Tots Sants.
Des de llavors ençà hi han hagut intents de fer eleccions en dies a priori no massa hàbils tot i que finalment no han prosperat. El primer intent original, que no va fructificar, va arribar durant l’estiu del 2017 quan ja estava clar que la investidura de Rajoy estava encallada després que Pedro Sánchez fes gala de ser un home de paraula i mantingués el seu no a Rajoy. Fer el contrari, de fet, hagués estat trair el que havia dit durant una campanya que els socialistes van plantejar amb la idea (i la promesa) de fer fora Rajoy de la Moncloa. Doncs bé, aquell estiu es va filtrar des d’entorns governamentals que una data probable per repetir les eleccions era la del 25 de desembre. Al córrer la notícia no vaig tardar a fer un article des de la piscina estant (és clar, era temps de vacances) explicant que per Nadal no hi ha diaris i que si fos així els periodistes de premsa escrita ens podríem mirar la jornada electoral des de casa després del dinar familiar. Però finalment va imperar el sentit comú i les eleccions es van fer pocs dies abans de festes. Un any després, però, i per motius ben diferents, Catalunya també va tornar a les urnes quatre dies abans del 25 de desembre amb unes eleccions imposades que Rajoy va convocar atorgant-se les facultats del president de la Generalitat arran d’un 155 indigne que destituïa tot un Govern sorgit de la sobirania popular.
Però tornant a les eleccions. Com aquell qui diu ja hi som i la distància entre les eleccions andorranes i les espanyoles és evident. I tot i que és agosarat endevinar si la ciutadania d’un i altre país miren de reüll el desenvolupament d’ambdues campanyes el que sí es evident és que seran dos conteses vibrants. D’entrada al Principat està per veure si Demòcrates per Andorra revalida el 7 d’abril la majoria absoluta que va aconseguir Toni Martí durant dos legislatures seguides. Si no és així (si no hi ha majoria absoluta, vull dir) també caldrà veure com funciona el pacte entre liberals i socialdemòcrates (el PS, no SDP) i si l’experiment que tiraran endavant a les parròquies pot ser una fórmula guanyadora a curt o mig termini o si fracassa totalment. D’altra banda, la terceravia que impulsen lauredians i massanencs es podria erigir com a partit frontissa si no hi ha majories absolutes tot i que d’entrada sembla evident que són més pròxims ideològicament a l’actual majoria de govern que a alguns dels seus excompanys liberals. Fet i fet també està per veure si la ciutadania premia el PS i el seu pacte amb L’A o si és SDP el qui aconsegueix fer-se amb més bossa el gruix de votant progressista.
Tot això està per veure, és cert. El que ja es veu clar a hores d’ara, però, és l’alt voltatge que hi haurà en les eleccions de l’altre costat de la Farga de Moles. Aquests dies ja n’hem tingut un tastet amb la manifestació de la dreta i l’extrema dreta a la Plaça Colón de Madrid contra el tímid diàleg que el president Sánchez començava a esbossar amb la Generalitat de Catalunya. Deia que la cosa serà d’alt voltatge i potser em quedo curt perquè atès l’escalada que es va veient en el llenguatge verbal de la dreta, amb un VOX que esperona Cs i PP a elevar el to de les seves intervencions, la cosa no pinta massa bé. Ara bé. Aconseguirà Pedro Sánchez uns bons resultats en aquestes hipotètiques eleccions avançades? Serà capaç de tornar a arribar a la Moncloa, arribat el cas, amb l’aval per activa o per passiva de les forces sobiranistes? I si té un resultat més que acceptable s’atrevirà a començar un diàleg de debò amb la Generalitat de Catalunya per començar a donar una pista d’aterratge a una situació que ja fa massa temps que dura? Tot plegat són preguntes que s’aniran responent en els pròxims mesos però d’entrada ja dibuixa un escenari prou mogut i un abril intens a banda i banda de la frontera.