Francesc Guillaumet Periodista

Llegeixo en aquest diari que s’està estudiant la possibilitat que Andorra entri a formar part d’una llista de països «amb excepcions» pel que a la itinerància respecta. I és que aquesta és, segurament, una de les coses més comentades entre la gent de l’altre costat de la frontera que puja de tant en tant a Andorra perquè el telèfon s’ha convertit en un element essencial de les nostres vides. Potser fins i tot en un bé de primera necessitat per la importància que ha adquirit la comunicació en els darrers anys.

Però anem a pams. Les coses han canviat molt d’uns anys ençà. Qui escriu aquestes línies encara es recorda de quan anava a visitar els padrins cada dissabte. Com que el pare era fuster i els dissabtes a la tarda també obria el taller ens deia que a les vuit del vespre anéssim al telèfon públic perquè ens trucaria per dir-nos a quina hora ens pujaria a buscar. Llavors, en aquell poble no hi havia encara cap cabina. Senzillament se servia d’una casa que tenia un telèfon públic i tothom havia d’anar a raure allí per trucar i rebre trucades. Si era el cas, també venien a avisar-te a casa del que fos i potser per això era una època en què s’enraonava més que no pas ara.

A poc a poc van anar arribant els telèfons fixos a les cases. Eren aquells terminals (que no eren de propietat perquè pertanyien a Telefónica) que tenien una roda que girava lentament a cada número que es marcava. Fet i fet era l’època en què encara ens recordàvem dels telèfons dels amics i dels familiars perquè només tenien sis xifres i la memòria tenia més habilitat per gravar mentalment un número de xifres que ara ja és desorbitat. Van anar passant els anys i qui més qui menys ja tenia telèfon a casa fins que als anys noranta van començar a veure’s els primers mòbils. Recordo una anècdota d’estudiant, quan agafàvem l’Alsina Graells per anar a la capital, que em xocava especialment. El dilluns quedava amb un amic i anàvem a buscar plegats el cotxe de línia. Ell ja portava mòbil. Era un aparell de dimensions gairebé estratosfèriques comparades amb les terminals d’ara i se’l posava a la falda durant el viatge. 

He de reconèixer que a mi em feia certa gràcia aquella imatge. I per això li preguntava, amb la rialla a la boca, per què portava el mòbil. I ell em deia: «Per estar localitzable». Ras i curt. Però és que en aquella època aquesta frase tan òbvia em feia riure perquè eren una minoria encara els que portaven mòbil.Ara la situació ha fet un gir de 180 graus. Si a l’època de què parlo hi havia (més o menys) un telèfon fix a cada casa ara ja n’hi ha moltes en les que aquest aparell ja és una antigalla del passat. Tothom es mou amb el mòbil a la butxaca i des de la terminal s’encarrega la compra al supermercat, es paga el parquímetre, es consulta el saldo del banc, es fa ingressos i transferències i a més s’envia whatsapps i es truca a qui calgui.

 És evident, doncs, que les coses han canviat molt i tot el que he escrit abans d’arribar a la tesi on vull anar a parar és per fer justificar que el telèfon ja s’ha convertit gairebé en un producte de primera necessitat (com he dit abans). En conseqüència, el mòbil ens serveix per poder viatjar amb el telèfon a la butxaca quan ens movem per Europa i per mig món sencer.

Fa no gaire només passar la frontera de França el mòbil ja t’avisava que començava el territori roaming i això volia dir que més valia apagar-lo i fer-lo servir només amb missatgeria al trobar wifi. Una de les grans batalles de la UE va ser, per a benefici de tots els consumidors, aconseguir acabar amb el roaming i que es pagués el mateix per trucar i fer ús de les dades a Espanya que quan es viatjava a França o Bèlgica, per citar només dos països. I és que fet i fet era un contrasentit que 17 països que comparteixen moneda, que no tenen fronteres entre ells i que es basen en el lliure mercat, haguessin de penalitzar la ciutadania amb preus desorbitats per l’ús del telèfon i les dades quan estaven fora del seu país d’origen.

Per totes aquestes raons és prou raonada la proposta que Andorra pugui gaudir d’alguna «exepció»pel que al roaming respecta. I és raonada precisament perquè segons les dades que publicava aquest diari, el 12% d’usuaris espanyols que utilitzen el roaming quan són a l’estranger la gran majoria el fa anar precisament a Andorra. Però analitzant molt per sobre la situació veig una altra dada significativa per establir alguna excepcionalitat dins de l’acord d’associació amb la Unió Europea. Ignoro si el Brexit inclou alguna mesura per suavitzar el roaming. Si hi fos el turisme britànic que arriba al Principat via Aeroport d’Alguaire per esquiar també se’n podria gaudir una vegada s’hagués consumat la seva sortida de la UE. Si no els esquiadors suecs que acaben d’arribar aquest hivern segur que també agrairan el fet de poder usar les dades sense haver-se de preocupar en excés de la factura. 

Al cap i a la fi, doncs, amb un pacte on Andorra tingui alguna mena «d’excepció», tothom hi sortirà guanyant. I això no vol dir que hagi de tenir el mateix cost que a qualsevol país de la Unió Europea, sinó que potser n’hi hauria prou amb una tarifa adequada que eviti haver de fer mans i mànigues per comunicar-se a un preu decent en un món on la telefonia està a l’ordre del dia i qui més qui menys té en el mòbil una part molt important de la seva vida diària. I és que queden lluny aquells dies en què per comunicar-se amb la gent s’havia d’anar al telèfon públic.