Francesc Guillaumet Periodista

Amb l’amic Francesc Baldomà, un enginyer agrònom que gestiona una coneguda concesionària de tractors, hem tingut la mateixa conversa moltes vegades. I aquesta diatriba ha girat bàsicament sobre la utilitat de les derivades i de les integrals, dos funcions matemàtiques que pel que fa a mi, tot i que essent de lletres m’anaven prou bé, no vaig acabar d’entendre per què carai servien. Em recordo precisament d’aquestes converses quan dilluns passat llegeixo al PERIÒDIC que l’escola andorrana ha signat un acord amb ESADE per implementar l’emprenedoria en el sistema educatiu del país. I al llegir-la vaig pensar de seguida que és prou bona idea i que no estaria malament que aquesta costum, ja sigui amb aquesta escola de negocis o formant professors especialistes, s’anés estenent com una taca d’oli a l’altra banda de la frontera.
D’entrada ningú ens ha ensenyat a ser emprenedors. De fet aquesta és una qualitat que acostuma a venir de sèrie i, com la fe, es té o no es té. Ara bé. El professor o professora, que són els encarregats de formar els joves durant una bona etapa de la seva vida, tenen una importància vital a l’hora de despertar vocacions. I sinó només cal fer la prova de preguntar quanta gent ha començat a estudiar una carrera o s’ha fixat en un determinat ofici per la xispa que li va despertar algú que parlava des de la tarima de classe. Pel que fa a la notícia que parlava d’aquesta nova iniciativa educativa és evident que tothom que vulgui crear empresa o muntar el seu propi negoci trobarà un valor afegit en aquest projecte. I el trobarà perquè la vocació es pot tenir però que jo recordi ningú acostuma a explicar des de l’espai reservat al professorat com es crea una empresa. De fet són molts els imponderables que poden sortir a l’hora d’impulsar qualsevulla iniciativa que tingui com a raó última el treball a compte propi. Conèixer el que cal per muntar la pròpia empresa, saber donar forma i contingut a una bona idea, diferenciar-se del mercat per aportar valor afegit, familiaritzar-se amb la paperassa administrativa que cal per donar d’alta qualsevol iniciativa d’emprenedoria o simplement fer-se una idea del que representa a través de casos d’èxit són algunes de les coses que probablement sortiran a col·lació en aquestes classes.
Deia al començar aquest article que amb l’amic Francesc Baldomà parlem sovint de les matemàtiques i de la seva funcionalitat. Coincidim, també, en què moltes vegades caldria molta més pedagogia per fer atractius els números. Sense ser docents ni pedagogs (de fet no en sabem ni un borrall) sí que estem d’acord en què un bon professor de matemàtiques hauria de saber narrar una bona història cada vegada que es disposa a explicar els alumnes com es fa una integral, una derivada o una equació de segon grau. En aquest sentit conèixer els gustos de l’alumnat podria ser un bon punt de partida per començar. Posem per cas que en una classe tothom té alguna propietat per vendre. Imaginem que aquesta propietat són unes finques agrícoles heretades d’algun familiar. I convinguem, també, que els alumnes volen fer el compte de la vella per saber què en trauran d’aquestes terres quan les venguin per poder comprar un cotxe, un pis o senzillament per guanyar-se uns estalvis. El bon professor de matemàtiques, després de captar l’atenció dels alumnes amb aquestes minúcies, ja tindrà el camp adobat per començar a explicar derivades o integrals. I el tindrà perquè prèviament haurà fet notar a la totalitat de la classe que per vendre el tros i saber quan en poden donar primer s’ha de calcular les hectàrees que fa. I com que aquestes terres (això també els ho haurà dit) no són uniformes ni rectangulars cal calcular funcions que només es poden medir fent una derivada. És probable (insisteixo, això només són teories de cafè que fem amb el meu amic) que després de tot plegat hi hagi algú a qui li continuïn important un borrall els números. Però de ben segur que una gran majoria de la classe haurà entrat en el joc i començarà a integrar i derivar per calcular la mida de la seva finca, saber-ne les mides i multiplicar després pel preu que es paga cada hectària (o cada jornal, si ho volem fer en termes més tradicionals en el món de la pagesia).
El que val per les matemàtiques, doncs, val també per moltes altres disciplines que necessiten d’una bona captatio benevolentiae (un recurs que en literatura vol dir captar l’atenció). Si abans parlava del matemàtic el mateix es podria dir del bon professor de química, de física o de llatí, si és que encara és obligatòria aquesta matèria al batxillerat. I és que el típic recurs de traduir la Guerra de les Gàlies de Juli César ja és un bon punt de partida per tots els estudiants mínimament interessats per la cultura clàssica de la que procedim.
Explicava el ministre Jové que de l’acord signat entre el Govern d’Andorra i ESADE n’ha sortir «una eina per avaluar i desenvolupar les capacitats en emprenedoria dels alumnes de segona ensenyança de l’Escola Andorrana». Des d’aquest punt de vista, i de l’avaluació que en faran els tècnics, es valoraran habilitats com (i cito l’article) el treball en equip, l’esperit crític, la capacitat d’assumir riscos o l’aprenentatge de manera autònoma. Tot plegat és una bona manera d’innovar en el món de l’educació i d’intentar que les generacions futures siguin capaç d’adaptar-se a un món laboral en constant evolució (i es que ja es feia notar que molts d’aquests alumnes treballaran en un futur en professions que ara ni existeixen).