Meritxell Prat Periodista

Déu-n’hi-doret quina setmana! Buscava alguna notícia positiva per omplir aquestes ratlles, perquè si no al final algú m’acusarà d’escriure només per criticar, però és que m’ho posen difícil. Amb l’ajuda de les companyes de redacció havíem arribat a la conclusió que la bona notícia de la setmana era la nevada, però és clar, si després ens parem a pensar en el caos circulatori i els invents de Mobilitat per intentar millorar el trànsit que acaben empitjorant la situació, potser ja no és tot tant de color de rosa.

Més enllà de la neu, el primer disbarat de la setmana ens el van regalar els comerciants del Fener, Meritxell i Carlemany acompanyats del seguici de polítics per presentar la nova marca sota la qual s’aixopluguen els eixos comercials: The Shopping Mile. Així, en anglès. Perquè es veu que el català, la llengua oficial del país, no deu tenir prou glamur! Quina mania a haver de dir-ho tot en anglès! I creguin-me, des que Betim Budzaku lidera Andorra Turisme, els periodistes que assistim als actes de presentació i balanç de les diferents activitats turístiques que es fan al país fem un màster en anglicismes vinculats al món del màrqueting i la comunicació.

Sincerament em sap greu aquest menysteniment cap a la llengua pròpia i cap a les normatives vigents. Pobres els de Política Lingüística! Ja poden anar fent campanyes per promoure el català si després tot ho bategem en anglès. Que no ens podem promocionar en català? Que els turistes no ho entenen? Perdonin, però quan viatgem a qualsevol lloc del món bé que ens adaptem. I total, perquè al final, qualsevol visitant que trobes mig perdut et pregunti: «perdón, la calle de las tiendas?». A veure qui li explica ara que el que busca és The Shopping Mile!

I ja no diré res sobre la identitat visual. No vull pensar quants diners públics s’han destinat a pagar algú perquè pràcticament copiés el cartell d’una de les pel·lícules més famoses de la història (The Godfather, El Padrí). Si no han fet l’exercici de comparar-los, provin i a veure què passa.

Per arrodonir la setmaneta, el més gros dels disbarats: ara resulta que no hi ha llicència de casino! Vinga, va! Qui en dona més? La col·lecció de projectes estratègics (això ho diuen els de Govern, no jo) que hauran quedat al calaix (qui sap si per sempre més) és de rècord Guinness. Quina manera d’acabar la legislatura. I pobre Xavier Espot! Que sembla que des de casa seva mateix li volen complicar la vida. Els arguments esgrimits per no donar la llicència costen d’entendre. Fins i tot de creure. Vaig escoltar atentament el ministre Jordi Cinca, però no em quadra res. Ho sento. Es van rebutjar els recursos administratius de la resta d’aspirants defensant que no hi havia res a qüestionar. I ara, pam! Per art de màgia un munt d’incompliments? Estem segurs que les coses s’han fet com tocaven? O és que hem vist les orelles al llop i hem hagut de frenar? Em pregunto què deuen pensar els operadors forans que van confiar en el concurs. Quina imatge donem a fora? En aquest cas l’anglès no crec que serveixi per arreglar-ho.
En fi, sincerament, acabem una setmana que sembla ben bé que tots juguem a aquell famós joc de quan érem petits: el dels disbarats!