Feia anys que estudiava el comportament de l’home en les seves primeres etapes de vida, és a dir infantesa i adolescència, i comprovava que s’estaven produint canvis ràpids no solament en la seva manera de fer sinó també en el seu aspecte extern. Li cridava l’atenció els trets facials que s’anaven accentuant en els més petits. Els qui tenien entre dos i tres anys presentaven unes característiques més definides i cada cop es podia apreciar amb més claredat que havien estat portats al món per una dona que de seguida havia estat substituïda per una màquina computadora amb qui la criatura passava moltes hores al dia i de la que havia començat a agafar fins i tot semblança física.

Allò li feia aventurar que en un futur no llunyà i com a conseqüència de l’evolució es produiria l’aparició de l’homo computatio, perfecta simbiosi entre home i computador. El cap, en altres temps rodó, donava pas a un de pla del que havien desaparegut elements importants en el passat, com ara el cabell o les celles, que ja no tenien raó de ser; la boca havia passat a ser un petit orifici quasi imperceptible. Els ulls havien passat a ser un de sol, molt gros, que ocupava pràcticament tot el cap. Les foses nasals s’havien reduït a unes ranures en un lateral d’aquell cap pla, per les que es podia ensumar la informació emmagatzemada en petites barretes que encaixaven perfectament en els orificis. La informació arribava al disc dur sense cap esforç, automàticament i podia ser amplíssima, abastant tots les disciplines. Presentava també una altra ranura, una mica més grossa que la de les fosses nasals, en la que un fil, columna vertebral de la informació, quedava acoblat. Era un cordó umbilical màgic que permetia veure i parlar amb qualsevol estigués davant o a milers de kilòmetres de distància. Hi havia moments i llocs en els que ni tan sol el cable era necessari, perquè un òrgan intern permetia detectar senyals externes que propiciaven la comunicació. Per fi s’estava a prop de vèncer l’espai i el temps, perquè la comunicació no es tallava mai, tothom era a l’abast de tothom. La soledat estava a punt de ser eradicada perquè sempre es podia estar acompanyat d’algú. Arribava a la conclusió que els fills d’HAL havíem deixat pas als fills de TIC.

Per a més informació consulti l'edició en paper.