Pere Brachfield Soci director de Brachfield & Asociados Abogados

A A Espanya hi ha normes legals que regulen els terminis de pagament. La «Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials després de la reforma de la Llei 11/2013, de 26 de juliol imposa que el termini de pagament serà de trenta dies naturals després de la data en què té lloc l’acceptació o verificació dels béns o serveis, fins i tot encara que la factura o sol·licitud de pagament s’hagués rebut amb anterioritat a l’acceptació o verificació. D’altra banda, la norma estableix que els terminis de pagament no podran ser ampliats mitjançant pacte de les parts per sobre dels seixanta dies naturals. En conseqüència, la Llei 11/2013 de 26 de juliol manté la norma imperativa que prohibeix taxativament la possibilitat d’allargar els períodes de cobrament més de seixanta dies des del lliurament dels béns basant-se en el principi de llibertat contractual.

Val la pena assenyalar, que la Llei 3/2004, no és una particularitat legislativa espanyola, sinó que és el resultat de la transposició de la Directiva 2000/35 / CE del Parlament Europeu i del Consell. Els principals objectius d’aquesta Directiva europea eren: primer, incentivar les empreses privades i les administracions públiques a respectar els terminis de pagament en les operacions comercials; segon, evitar la imposició de terminis excessivament dilatats per part de les grans empreses als seus proveïdors; i tercer harmonitzar de forma indirecta les diferents pràctiques de pagament dels Estats de la UE, marcant un termini de pagament de referència de trenta dies -que és obligatori per defecte en cas d’inexistència de pacte exprés- per a la liquidació de les operacions mercantils entre empreses. Tot retard en relació amb aquest termini donarà dret automàticament als creditors a percebre interessos de demora. També tindran dret a reclamar els interessos moratoris quan els deutors es retardin en pagar la factura un cop vençut el termini contractual.

No obstant això, una vegada que han passat més de catorze anys de l’entrada en vigor de la llei antimorositat, Espanya segueix patint un problema crònic de falta de respecte als terminis màxims de pagament en les operacions comercials.
Un estudi publicat per INFORMA D & B patentitza que el període mitjà de pagament dels crèdits comercials a Espanya s’ha incrementat fins a 87 dies en el tercer trimestre del 2018, fet que suposa un increment de 3 dies respecte a l’any anterior. En conseqüència, aquest termini mitjà de pagament està molt per sobre dels seixanta dies que és el termini màxim que permet la norma.

A més, els resultats de l’últim Baròmetre de Pràctiques de Pagament difós per l’asseguradora Crèdit i Caució, un 65% de les empreses espanyoles s’han vist afectades de manera significativa per la morositat en els últims dotze mesos. A més, el 88% de les empreses espanyoles pateix en major o menor mesura la morositat dels seus clients. El retard en els pagaments és lleugerament més freqüent entre clients nacionals (el 89%) que de compradors estrangers (el 86%). La proporció de factures en mora se situa en el 44% del total. La diferència entre factures en mora de clients nacionals (45%) o estrangers (43%) és poc significativa. Els retards més estesos es van registrar en els sectors de construcció i béns de consum durador. La principal causa de la morositat dels clients nacionals és la insuficient disponibilitat de fons (46%), seguida del finançament a costa del proveïdor (35%). En el cas dels clients estrangers, la morositat es deu a la complexitat del procediment de pagaments (29%) i les ineficiències del sistema bancari (24%).

Segons l’esmentat estudi de Crèdit i Caució, les conseqüències d’aquestes demores en la liquidació de les factures vençudes són negatives per a la bona marxa del tràfic mercantil, ja que, per gestionar l’impacte negatiu de la disminució del flux de caixa, el 22% de les empreses espanyoles afectades per la morositat dels seus clients ha posposat o incomplert els pagaments amb els seus propis proveïdors. El 20% dels negocis perjudicats ha perdut notables ingressos a causa dels retards en pagaments dels seus clients. Si hi ha una cosa pitjor que suportar un retard en el pagament d’una factura vençuda, és patir la pèrdua per resultar incobrable un crèdit comercial. L’informe de Crèdit i Caució va revelar que la taxa de factures incobrables se situa a Espanya en l’1,5%. Aquesta xifra per si sola no ens diu molt, però en comparació amb el nostre entorn de la UE, és lleugerament per sobre de la mitjana d’Europa Occidental (1,3%). Els comptes incobrables es van originar amb més freqüència en clients dels sectors de productes químics, construcció, béns de consum durador i serveis.

En la meva opinió, la millor explicació del fracàs de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, de mesures de lluita contra la morositat en operacions comercials és la manca d’un règim d’infraccions i de sancions, deguda a la inexistència d’un interès polític en implementar els preceptes instaurats per aquesta Llei. Aquesta absència de mesures coercitives per fer complir els preceptes disposats en la llei antimorositat ha provocat la seva ineficàcia en la realitat empresarial.

Com a exemple recent de voluntat política favorable a la lluita contra la morositat i al control legal dels terminis de pagament, tenim el cas dels polítics xilens; el president xilè Sebastián Piñera, acaba d’aconseguir la promulgació de la denominada «Llei de Pagament a 30 dies» que beneficiarà més d’un milió de micro, petites i mitjanes empreses i per a més de quatre milions de persones que depenen econòmicament al voltant d’elles. El projecte havia estat anunciat pel president Piñera el juliol de 2018 després que aquest mandatari sostingués una trobada amb representants de les petites i mitjanes empreses xilenes, que el van instar a prendre mesures legals per escurçar els terminis de pagament a les pimes. Aquesta era una de les principals demandes dels emprenedors i de les pimes xilenes: que les grans empreses no abusessin i els paguessin en un termini més breu de l’acostumat. Val la pena assenyalar que, el desembre de l’any passat, el projecte de «Llei de Pagament a 30 dies» va complir el seu últim tràmit legislatiu i va obtenir 110 vots a favor, només 26 en contra i una abstenció, de manera que va ser aprovat per la Cambra de Diputats, quedant així ja es podrà promulgar i convertir-se en llei.

Amb la promulgació de la nova norma, el president de Xile busca garantir als petits i mitjans empresaris del seu país el pagament en un lapse d’un mes, temps que abans es podia estendre fins a 120 dies. No obstant això, la norma jurídica tindrà un termini de transició per anar reduint progressivament el termini màxim de pagament que evolucionarà dels 60 dies als 45, per arribar als 30 dies d’aquí a dos anys, que serà el termini de pagament legal definitiu. Així mateix, la llei nova instaura l’aplicació d’interessos moratoris per cada dia d’endarreriment en el pagament de la factura i una penalització per la mora. Cal assenyalar que aquesta llei exigirà les mateixes condicions de pagament tant per al sector privat com per al públic. A més, l’incompliment sistemàtic dels terminis disposats en la nova llei es considerarà com una pràctica de competència deslleial i se sancionarà com a tal.

El president xilè ha aconseguit que en la llei s’estableixi la «guia de despatx electrònica obligatòria» (un albarà electrònic amb efectes legals) que és un nou sistema de control que permet generar una data àncora per al pagament de les factures i controlar que els compradors compleixin amb el termini de pagament legal. Piñera va declarar amb orgull que la tecnologia permetrà tenir un control molt al dia, en línia i molt exigent, perquè aquesta llei es compleixi, i als petits, micro i mitjans empresaris se’ls pagui en forma oportuna, dins el termini de 30 dies.