Francesc Guillaumet Periodista

Confesso que ho vaig haver de preguntar. I és que al no ser d’Andorra, la dels Quarts és una institució de la que no havia sentit a parlar mai. Pel que veig, hi va haver un dia en què aquesta subdivisió de la parròquia devia ser important però el temps ha fet que quedi relegada a l’ostracisme. I d’aquí, suposo, neix la intenció d’Ordino de preguntar a la gent si vol mantenir aquesta institució o no. De fet, el dret a decidir tan reivindicat a l’altre costat de la frontera s’ha aplicat més d’una vegada en decisions municipals en les que sempre està bé que els veïns hi diguin la seva. Més que res, també, perquè ja sigui la parròquia, l’Ajuntament o la Paeria es tracta del primer esgraó de la cosa pública i de l’ens més pròxim amb la ciutadania.
De referèndums d’aquestes característiques en trobaríem molts. Sense anar més lluny a la petita població de Gerb (a la Noguera) van posar a votació fa dos anys si volien recuperar el so horari de les campanes. En aquest cas es parlava de fer-ho per megafonia i només en horari diürn, ja que no hi havia possibilitat de fer-ho amb els bronzes de la mateixa església. Finalment va guanyar el sí i des de llavors les campanes (per megafonia, és clar) tornen a sonar en aquesta petita població situada a mig camí de Balaguer i Sant Llorenç de Montgai. Una mica més amunt, al mig Segre, també tenen experiència en consultes d’aquestes característiques. I és que a Artesa de Segre, el poble natal de l’enyorat Sícoris, van preguntar fa uns anys a la ciutadania si volia mantenir la festa de Sant Sebastià, on el dia del sant encara hi ha una cofradia que el celebra, o si preferia passar-la al dimarts de Carnaval. Finalment va guanyar aquesta segona opció (amb una participació bastant minsa, tot sigui dit) i la festa tradicional es va traslladar al dia abans del dimecres de cendra. I és que a Artesa per Carnaval és costum de repartir raccions de llangonissa i botifarra com a colofó del Ranxo de Ponts que, uns quilòmetres més amunt, també s’erigeix aquella jornada en capital gastronòmica.
Els fets de l-O també han donat peu a altres consultes per rebatejar carrers i places. Ara fa un any els veïns de Sunyer (el Segrià) van anar a votar per posar nom a vuit carrers i per avalar si decidien rebatejar o no (finalment va sortir que sí) el nom de la Plaça Constitució. Aquesta àgora, després de la votació, es va convertir en la Plaça 1 d’Octubre. En aquest cas també s’aprofitava aquest multireferèndum per decidir altres qüestions relacionades amb el dia a dia de la població, com si s’optava o no per suprimir l’impost no reglat de la Festa Major o si calia fer canvis en la taxa del clavegueram.
I com que els noms de carrers i places sempre han estat un fidel reflex de la situació política i social de cada moment, el temps que ens ocupa no hi és aliè. Per això a la Pobla de Segur també convocaran una consulta pròximament per decidir si mantenen o no el carrer que al seu dia van dedicar a l’actual Ministre d’Exteriors, Josep Borrell. El titular d’aquesta cartera, de provada vàlua i un dels crítics més acèrrims del Procés, tenia un carrer a la seva població natal però les diferències de criteri entre l’Ajuntament (potser també amb l’actual corrent d’opinió de la Pobla) han derivat en aquesta consulta. I fet i fet, sigui quin sigui el resultat, aquest cas no serà diferent dels canvis de noms de carrers que s’han viscut arreu arran de canvis de règim i de moments històrics.
Però no només les poblacions de petites dimensions opten per decidir qüestions que afecten el seu dia a dia a través de referèndums. I l’exemple més evident és, potser, el de la Barcelona governada per l’exalcalde Jordi Hereu. La reforma de la Diagonal, un culebrot que es va viure amb intensitat a les pàgines dels diaris durant el seu mandat, va ser un dels projectes estrella d’Hereu. Però el fiasco de la consulta va ser tal que el més calent és a l’aigüera i el propi alcalde de la Ciutat Comtal va perdre les eleccions pocs mesos després.
Tornant a Andorra és evident que la consulta que es planteja a Ordino per si manté o no la institució del Quart té tot el sentit del món. I més quan la pròpia constitució andorrana faculta les parròquies per organitzar consultes populars. Ara bé. Cal o no mantenir els Quarts? Llegia dijous al PERIÒDIC que actualment aquesta institució ja no conserva competències encara que sí que gestiona alguns edificis patrimonials. En aquest sentit la disjuntiva és clara. O el Quart té alguna funció o potser només cal que conservi un caràcter simbòlic per explicar a les noves generacions que a més de les set parròquies i del Consell de la Terra (després Consell General) també hi havia una subdivisió administrativa que eren els Quarts o els Veïnats, com en el cas de Canillo. De fet, Andorra no és l’única que conserva aquesta darrera estructura perquè almenys hi ha un altre territori pirenenc, les Valls d’Àneu, que també manté aquest lligam amb la història. Sense anar més lluny fins no fa gaire (potser també encara ara) cada mes de juny se celebra la festa dels Veïnats d’Esterri, una celebració que el Consell Cultural de les Valls d’Àneu s’encarrega de mantenir viva com a element històric d’aquestes valls. Fet i fet, pel que es va veure al debat sobre el Quart celebrat dimecres passat a la sala de reunions del Centre Esportiu d’Ordino, hi ha opinions de tota mena. Des de qui defensa que «el Quart només serveix per tocar els nassos a qui governa» fins a qui defensava que la gestió hauria de ser del Comú per la falta d’ingressos del Quart. El debat (i la consulta) estan servits.