Francesc Guillaumet Periodista

Amb sorpresa llegeixo a EL PERIÒDIC que L’A i PS (tot i que aquest partit de forma indirecta) han començat contactes amb SDP per explorar la possibilitat de convidar-los al pacte preelectoral que va idear Jaume Bartumeu i al que finalment no van ser invitats. Tot i això (tot i la sorpresa inicial vull dir) un dels arguments que es fan servir per tantejar aquesta possibilitat té tot el sentit del món. I és que la dispersió del vot, i el fet que en una mateixa parròquia hi puguin haver fins a quatre llistes per votar, pot ser contraproduent pels partits que volen donar un tomb a un mapa electoral que ara per ara sembla prou consolidat demoscòpicament parlant.

D’entrada ara caldrà veure cap on deriven aquests primers tantejos i si les converses arriben a bon port o es queden pel camí, que potser és massa d’hora per fer previsions. Ara bé. Vagi cap on vagi la resultant de tot plegat és un fet que no es pot tardar massa a saber perquè ja fa quinze dies que hem estrenat el 2019 i aquest és un any electoral a Andorra. Bé, a Andorra i també a l’altre costat de la Farga de Moles, on l’ambient preelectoral ja es palpa amb cada declaració i moviment polític. 

Pel que fa al Principat, però, tot i que els tres partits fossin capaços de teixir una aliança preelectoral (que per descomptat també tindria la seva traducció després de les eleccions si els resultats els ho permeten) és urgent saber amb quina base programàtica acudirien a les eleccions. De ben segur hi ha qüestions que socialistes i liberals (ara deixant a part les incompatibilitats personals potser ja superades amb el pas al costat de Bartumeu) poden compartir. I n’és una la del desorbitat preu del lloguer que ha emplenat les portades dels diaris d’aquest últim tram de l’any 2018 tot i que amb una síntesi que hauria de sortir de les dos visions de l’economia que tenen ambdues famílies polítiques. Posar sobre la taula propostes que puguin servir per donar solucions a aquest problema és quelcom que podria obtenir el beneplàcit de les tres formacions. 

Les negociacions amb la Unió Europea perquè Andorra es converteixi en Estat associat és un altre dels puntals sobre què segurament hauria de descansar l’acord. És evident que les posicions entre liberals i socialdemòcrates (siguin del PS o d’SDP) no són les mateixes en aquest àmbit. Però segurament també es podrien trobar llocs comuns per quan, arribat el cas, ja sigui en els debats electorals o a l’hora que els ho pregunti la ciutadania a peu de carrer, hagin de respondre a la qüestió. 

Menció a part mereix el debat sobre la despenalització de l’avortament, on a priori hi pot haver més diferències entre ambdós blocs ideològics. De totes maneres aquesta qüestió va més enllà d’un programa electoral més o menys comú. I és que evident aquest debat transcendeix una campanya electoral i cal abordar-lo de forma seriosa en la propera legislatura. I més tenint en compte que és la legislació la que s’ha d’adaptar a les demandes de la societat i no a la inversa.

Pel que fa a la resta de temes que afecten el Principat (que són molts) sembla que no haurien de ser esculls insalvables pels diversos partits que integren i qui sap si a partir d’ara podrien integrar aquest pacte preelectoral. Sense anar més lluny, donar resposta a les infraestructures i comunicacions que han de permetre una millor unió del Principat amb el món (com l’Aeroport de la Seu o el que promociona la Cambra de Comerç), l’enllaç amb ferrocarril cap a França o la millora dels eixos viaris hauria de ser una prioritat per tothom que es presenti a les eleccions. Per tant, des d’aquest punt de vista el pacte podria avançar, al meu entendre, sense massa sorpreses. Ara bé. 

El que es veu en tot plegat és que es comença a formar dos grans blocs electorals de cara a les eleccions: El que conformen Demòcrates per Andorra, que ara per ara té les de guanyar, i el que comencen a dibuixar PS, L’A i, potser també si fructifiquen les converses, SDP. D’una banda el que es podria donar és un bloc més homogeni, el de Demòcrates per Andorra, i un altre que haurà de fer gala de la cultura de la coalició si vol governar, el de liberals i socialdemòcrates. 

Tot i això si ni uns ni altres tenen prou escons per fer-se amb la majoria absoluta és la tercera via que naix amb el concurs de lauredians i massanencs la que té més possibilitats d’influir en el proper Govern d’Andorra. Fet i fet, i salvant totes les distàncies, com va influir la ja extinta Convergència i Unió (CiU) als governs de Madrid com a partit frontissa. 

I és que ningú negarà l’èxit de la formació liderada per Jordi Pujol com a element que va donar estabilitat a una Espanya on ja no hi havia majories absolutes i el país s’enfrontava a reptes d’envergadura com el compliment de les mesures econòmiques per ser part de la zona euro. Durant aquells anys (en una opció que ara ja no és possible precisament pel procés sobiranista) la formació nacionalista va pactar amb l’esquerra i la dreta, que és tant com dir que va fer president al primer govern de José María Aznar i, uns anys abans també, a un Felipe González que havia perdut les majories absolutes que va anar repetint des del 1982. 

Ara, a les portes d’unes noves eleccions a Andorra, caldrà començar a analitzar la demoscòpia i estar molt atents també a la pròxima enquesta del CRES, que segurament ja afinarà molt més per la proximitat de les eleccions i perquè cada partit, llevat d’excepcions, ja té el seu cap de llista. I com es diu en aquests casos, comença el ball, perquè en definitiva ja estem en any electoral. 

Periodista