Antoni Pol i Solé Arquitecte

Hauríem de tenir les idees clares. O almenys els polítics que volen dirigir Andorra les  haurien de tenir.
Desprestigiar un Copríncep és anar en contra del Coprincipat. Anar en contra del Coprincipat és anar en contra d’Andorra. Anar en contra d’Andorra és anar en contra dels andorrans.

Acusar de violència el Copríncep Episcopal, concretament de violència de gènere, és un disbarat tan gran que només avui sembla possible, amb el campi qui pugui que dona total llibertat per a desacreditar, on està ben vist el veure qui la diu més grossa i on les fake news s’han posat de moda volent fer semblar veraç el que és fals.

Aprofitar l’anticlericalisme històric i post modern, o el desprestigi social actual de l’Església Catòlica per justificar anar contra el Copríncep Episcopal i voler demostrar així que el Coprincipat històric és avui totalment innecessari o un llast inútil i desfasat per a una societat moderna i que vol progressar, o una cadena que oprimeix a mitja societat i no deixa viure en llibertat al poble andorrà, és d’una demagògia populista insensata del màxim nivell, i com diríem també a escala andorrana, de l’alçada d’un campanar. Que resulta de la màxima inconveniència si es tenen en compte la contínua fragilitat del model polític andorrà i el seu manteniment en un delicat equilibri dins del context internacional que roman sempre inestable i amb moviments bruscos  constants.

És en definitiva mostrar el més gran desconeixement de la pròpia història i de les seves trajectòries així com de la realitat andorrana, sempre pressionada per una pinça que, de fora estant, exigeix la posta permanent a prova del sistema institucional andorrà i confirma la vulnerabilitat perenne del nostre, ahir petit micropaís i avui petit microestat.
I això s’ha fet i es continua fent tant des de l’exterior com des de l’interior, en aquest darrer cas a través d’esperpèntics cavalls de Troia que, com les aus mitològiques, en el nostre cas aparentment cegues i inconscients, com a zombis, reneixen de les seves pròpies cendres una i altra vegada.

Posar en el mateix nivell de valor el dret col·lectiu a la pervivència del Poble Andorrà o de l’Estat Andorrà, com a Estat de dret, democràtic i social reconegut internacionalment, i que ha costat mes de 715 anys poder-lo assolir,  que amb qualsevol altra circumstància no comparable, és d’una beneiteria o niciesa massa gran com per no alertar-ne la bestiesa, dels qui pensen que és possible i no ha de passar res.

Segurament per als  residents no andorrans o els  andorrans que es considerin alhora ciutadans d’altres països, estats o món, aquest fet no és primordial. Però per als andorrans que gaudim i volem continuar gaudint de la ciutadania andorrana, en la seva especial, particular i diferenciada visió del món, sí que és prioritari i vital.

Ja ho deia Antoni Fiter i Rossell el 1748 en la seva Advertència Preludial  que havia escrit el Manual Digest  «…per formar la mes Clara idea de nostras Valls, y ab ella disipar, y destruir las Erroneas, Confusas y perturbadas que de ellas tenían formadas molts de mos patricios…».
No voler considerar les realitats geopolítiques canviants del món, que segueixen, sempre, el principi del peix gran que es menja el més petit, és no voler afrontar la realitat.

I aquesta és i s’ha mostrat tossuda al llarg de la història: el miracle andorrà és una excepció que ha confirmat la regla. I la seva preservació no ha estat només obra de la voluntat de ser dels andorrans sinó també i especialment dels Coprínceps, que n’han estat els garants front a tercers històricament i finalment els que han permès ser una realitat política específica i diferent reconeguda en el concert internacional. I fa 25 anys els andorrans els vam acceptar com a part integrant destacada, amb l’aprovació de la Constitució.
I si no, mirem el Tibet, territoris d’Ucraïna i a qualsevol dels països o territoris fronterers que malden pel reconeixement del seu dret a decidir.

L’edifici institucional andorrà s’ha construït per la successiva incorporació d’elements sustentadors claus i que constitueixen l’estructura distintiva d’Andorra com a realitat estatal.
Si el primer fou la pròpia existència d’un poble, els andosins al 218 abans de JC, citats per Polibi el 150 aJC en la seva Història, el segon ha estat el seu territori concret, les Valls d’Andorra, citat al segle X a l’acta de consagració de la Catedral de la Seu d’Urgell. I el tercer l’estructura de la propietat comunal del territori, els Comuns de les Parròquies i el Comú de la Vall. I el quart el Cosenyoriu (1278) transformat en Coprincipat que ha aportat la preservació internacional de l’estat. I finalment el cinquè en el Consell General (1419) i el sisè en el Govern (1993).

I mai en la història andorrana s’ha avançat endavant eliminant parts sustentadores, sinó, i al contrari, afegint-n’hi. No oblidem el que diu la nostra divisa nacional (la unió fa la força).

Avui som una realitat nacional que es sosté sobre uns intangibles, entre els quals la Història i el Coprincipat.
Desgraciadament no disposem de tangibles prou potents com acostumen a tenir els grans països, en la seva població, en el seu territori o en els seus recursos econòmics o naturals.

El Coprincipat és un dels elements destacats a través del qual se’ns reconeix internacionalment i se’ns considera únics i excepcionals. Ell sol avala la nostra independència històrica i actual. Al revés, és a dir, la resta d’elements sustentadors de l’edifici institucional andorrà, per si mateixos i sense el Coprincipat no tenen prou consistència per avalar la nostra independència a nivell internacional. Ens agradi o no i ho vulguem reconèixer o no. 

Aquest equilibri, entre el Coprincipat i la resta d’institucions de l’Estat andorrà, és la que sosté en el present i la que sostindrà en el futur proper, com ho ha fet en el passat, el ser d’Andorra en el concert internacional.
La tendresa de l’Estat de dret andorrà, amb a penes 25 anys complerts, no ens permet volar sols. I els reptes de futur que ens esperen, com a país i estat, econòmics i socials profunds, són tan importants que cal preservar imperativament l’estabilitat institucional i política de que gaudim, per sort acabada de transformar brillantment en la seva estructura i que es comença a consolidar. Als impacients, les màximes 8 i 34 ens marquen el camí. Sempre endavant sí, però sense córrer, units  i amb les idees clares.