Francesc Guillaumet Periodista

Amb el risc que la diagnosi sigui un pèl esbiaixada (tampoc no massa) em permeto escriure unes línies sobre l’any polític que s’acaba i que s’encamina inexorablement cap a unes eleccions que han de definir el futur del Principat durant els propers quatre anys. Per això, a les acaballes d’aquest 2018 em sembla apropiat esbossar una sèrie de reflexions pel que fa al que han donat de sí aquests 365 dies i que inclouen des de l’adeu de Toni Martí i l’acord entre PS i L’A fins a l’escissió viscuda a l’històric partit liberal passant per la renúncia de Jaume Bartumeu a tornar a concórrer com a candidat.

Un any polític que va des de l’adeu de Martí i l’acord entre PS i L’A fins a l’escissió liberal passant per la renúncia de Jaume Bartumeu

Deia que la diagnosi potser serà esbiaixada (és evident que sempre farà una radiografia més acurada algú que viu al Principat que algú altre, com és el meu cas, que es mira la realitat des de l’altre costat de les Valls). Tot i això em sembla apropiat fer quatre notes al respecte. En primer lloc s’imposa parlar de l’adeu del cap de Govern, Toni Martí, que després de vuit anys al càrrec no repetirà com a candidat. I és que Andorra, a diferència d’Espanya, hi ha limitació de mandats i si Martí volgués continuar en la política activa ho hauria de fer des de la segona fila però no des de la principal magistratura del país. Per tant, Martí plega i deixa el relleu al que fins ara havia estat ministre d’Interior, Justícia i Afers Socials, que no és poca cosa. Xavier Espot, doncs, tindrà el repte de revalidar uns resultats tant positius com els que va obtenir Martí i que li van comportar dos majories absolutes consecutives. L’actual cap de Govern va accedir al càrrec el 2011 després de la legislatura fallida que va començar el 2009 amb la primera victòria socialista de la història d’Andorra (llavors encara sense escissió) i que va acabar de forma abrupta després de dos anys quan l’Executiu de Jaume Bartumeu no va poder aprovar els pressupostos. Vist des de fora sembla que les dues legislatures que ha presidit Toni Martí al capdavant de Demòcrates per Andorra han estat prou tranquil·les políticament parlant (és clar que les majories absolutes també hi ajuden). Tot i això l’operació política que va cristal·litzar el 2011 i a la que l’històric Partit Liberal, ara L’A, va renunciar a concórrer com a tal va deixar un tant fora de joc aquesta formació que ha comptat a les seves files amb caps de Govern com Òscar Ribas, Marc Forné o Albert Pintat. L’error de desaparèixer de les paperetes electorals ara fa vuit anys, tot i que alguns dels seus membres s’incorporessin a Demòcrates per Andorra, serà un handicap que pesarà durant molts anys als liberals pel que fa a les seves expectatives electorals.

Tot i això és precisament L’A qui ha acaparat prou projecció mediàtica arran de l’acord que el nou líder del partit, Jordi Gallardo, ha anat teixint amb el PS de Pere López. Ambdues formacions van sorprendre enguany amb un atansament que no va ser ben vist per altres aliats de la formació, com Ciutadans Compromesos i Unió Laurediana. Vist des de fora, la polèmica per la votació de la Llei de Transferències Comunals va ser una excusa perquè acabés cristal·litzant un distanciament entre les diverses famílies que constituïen el grup liberal. I és que la direcció de Gallardo, potser també per raons d’edat, s’allunyava clarament d’alguns llocs comuns que fins llavors eren intocables entre la família liberal. De fet aquest acord entre Gallardo i López es va anar teixint sense que el principal impulsor de la idea, l’excap de Govern Jaume Bartumeu, en fos partícip. I és que va ser precisament Bartumeu qui va proposar un acord entre liberals i els dos partits socialistes per forjar una alternativa a Demòcrates per Andorra. Però per sorpresa de Bartumeu (i també meva, que vaig anar seguint la qüestió des que es va proposar) L’A i PS van fer seva la idea sense convidar qui la va esbossar primer. De fet s’entén que després del trencament del socialisme andorrà, que va cristal·litzar ambdues formacions socialdemòcrates, fos complicat seure a la mateixa taula tots plegats. Però em penso que va ser Churchill qui va dir allò que la política fa estranys companys de viatge. I tenia raó. Si més no si el que es vol és impulsar una operació política que vagi més enllà del que s’ha vist sempre.

Parlava de Bartumeu i aquesta ha estat, al meu entendre, l’altra gran sorpresa d’aquest final d’any. I és que posats ja de ple en la cursa electoral del 2019 tot feia pensar que l’excap de Govern repetiria com a candidat. Des de fora (i ho he escrit més d’una vegada) a Bartumeu se’l veu com un dels polítics més sòlids que té el Principat. És, de fet, una d’aquelles persones que quan se la sent parlar es nota que té l’Estat al cap i que domina els principals ressorts d’una estructura, l’estatal, que molts voldríem també per l’altre costat de la frontera. Però el president d’SDP ha decidit no presentar-se i dona el relleu a Josep Roig. De fet, i a l’espera de com cristal·litza la tercera via que impulsen lauredians i massanencs i que té en Josep Pintat el seu cap visible, la política andorrana ja viurà aquestes eleccions amb una altra generació al capdavant de la majoria de partits. I és que tant Xavier Espot com Jordi Gallardo o Pere López segurament enfrontaran el repte amb uns altres referents que, per raons d’edat, també seran diferents dels que s’havien vist fins ara. Fet i fet, doncs, Andorra encara el futur amb uns candidats que necessàriament faran les coses de forma diferent i enfocaran els reptes del país amb unes altres maneres de fer. I això, governi qui governi, sempre és positiu.