Francesc Guillaumet Periodista

De totes les obres del Cicle de Nadal n’hi ha una, la dels Pastorets, que per la seva idiosincràsia i arrelament a la tradició de la cultura popular catalana, s’emporta la palma. D’entrada, encara que pugui semblar estrany, aquest text de Folch i Torres que porten a escena centenars de poblacions durant aquestes dates ha estat una escola de primer nivell. I és que sense anar més lluny actors com el balaguerí Josep Agelet, veterà exmembre dels Joglars, sempre acostuma a dir que per ell va ser la millor escola de teatre. Un altre actor de renom com Sergi López també ha manifestat més d’una vegada la seva admiració per aquest text, que ha interpretat mantes vegades. 

En ocasió d’una conversa amb el director dels Pastorets d’un col·legi de l’Escola Pia que enguany ha recuperat l’obra després d’un quart de segle sense fer-la, vaig tenir l’ocasió de veure que s’expressava en els mateixos termes. I és que explicava que al seu grup de teatre es veia clarament si algú despuntava i tenia opcions de guanyar-se la vida amb les arts escèniques a partir de la manera com interpretava Els Pastorets. 

La col·locació a l’escenari, la modulació de la veu i tots els secrets que envolten el món de l’escena han tingut en aquesta obra, doncs, una verdadera escola de teatre que ha derivat en un planter d’actors que després han fet fortuna a l’ofici. Aquesta tradició té els seus orígens en les representacions que ja des del segle XVI es feien dins de les esglésies per escenificar el naixement de Jesús. A poc a poc aquest costum va anar agafant vida pròpia i anys més tard van ser diversos els autors que van començar a fer-ne literatura. 

De versions d’aquesta obra n’hi ha moltes. Sense anar més lluny en alguns llocs també es representa el text de Lluís Millà que té com a protagonistes a Borrego i Carquinyoli mentre que molts anys abans Frederic Soler, conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra, també en va fer una altra versió amb el títol de Lo Bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga. Tot i això la peça que ha fet més fortuna (no en va ara fa dos Nadals va fer cent anys) és Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres. L’autor de còmics de renom com el Massagran va escriure aquesta obra ara fa més d’un segle. Els pastors Lluquet i Rovelló en són els protagonistes i el relat explica la història de dos joves que se’n van a buscar feina com a rabadans. Pel camí es troben amb un grup de pastors que, assabentats del naixement de Jesús, s’encaminen cap a Betlem per adorar-lo. 

Amb tota la simbologia de la tradició popular catalana, l’autor basteix un relat que ha captivat diverses generacions i en el que la dialèctica entre el bé i el mal és una constant durant tota l’obra. De fet, tothom que ha tingut l’ocasió alguna vegada de representar Els Pastorets sap que tan important com el paper de Lluquet i Rovelló és el de Satanàs i Llucifer, que en contraposició amb les bones intencions dels dos rabadans intentaran boicotejar el camí dels dos pastors cap a Betlem.“Prou blasfèmia i heretgia, miserable criatura”, li etziba l’àngel a Satanàs cada vegada que intenta persuadir els dos pastors per portar-los cap al seu terreny. 

I és que les calderes de Pere Botero i tota la tradició popular catalana són ben presents a l’obra des del principi fins al final. Amb el de Lluquet i Rovelló i de Satanàs i Llucifer destaquen també els papers dels set pecats capitals: la ira, la gula, la luxúria, l’enveja, la supèrbia, la cobdícia i la mandra. Tots ells intentaran temptar els protagonistes de l’obra i més d’una vegada se’ls enduran cap a l’avern. 
És allí on es produeixen, potser, les expressions més còmiques de l’obra i on la trampa que hi acostuma a haver a tots els escenaris s’obre sota una llum vermella per representar l’entrada a l’infern. I és que amb cada esternut provocat pel fum de les calderes i el corresponent “Jesús!” aconsegueixen que el bé, representat pels àngels, intercedeixi pels dos pastors i puguin tornar a fer el seu camí. A la mateixa alçada que la lluita entre el bé i el mal i el costumisme, l’obra també té moments d’humor i d’ironia que normalment s’encarrega de protagonitzar el Rovelló, com l’escena en què Satanàs es presenta al bosc on fan nit els dos pastors i assenyalant la seva cua li diu: “Se li veu la beta dels calçotets!”. Dels Pastorets de Folch i Torres també en destaca la llengua, un català que és l’expressió més genuïna d’un idioma que vehicula en aquest text tota la seva riquesa popular i que com a literatura tradicional que es va poder esquivar més d’una vegada el ferri control que exercia el franquisme contra el català. 

Com és obvi, d’obres i de novel·les sobre el cicle de Nadal en trobaríem moltes (també de tradicions). I el Cant de la Sibil·la, que aquesta mitjanit es representarà a la Catedral de la Seu d’Urgell mitja hora abans de la missa del gall, n’és una.
 Pel que fa a literatura, potser la més coneguda és el Conte de Nadal de Charles Dickens, una obra on l’avarícia de Mister Scrooge es va debilitant a mesura que el fantasma dels nadals passats, presents i del futur li mostra els errors de la seva manera de fer. Amb tots els ingredients de la novel·la anglesa del segle XIX, la de Dickens és segurament la que ha fet més fortuna. 

Tot i això, i reconeixent l’encert del novel·lista anglès, l’aportació de la literatura catalana a aquestes dates passa principalment pels Pastorets que aquests dies es representaran arreu de les nostres fronteres. I que sigui per molts anys. Potser per això, mig seriosament mig de broma, més d’una vegada he afirmat que Folch i Torres és el nostre Dickens.