Judith Pallarés Ministra de Funció Pública i Simplificació Administrativa

S’acaba la legislatura i s’han perdut moltes ocasió de treballar plegats per trobar solucions de forma conjunta a moltes qüestions. És el que té disposar de majoria absoluta. Com en realitat no es necessita de les altres forces tota proposta de pacte es en realitat efímera i buida de contingut. 

Avui, a Andorra tothom sap que el nostre model sanitari està en decadència i que la nostre seguretat social, la CASS, no suporta ni la despesa de la branca sanitària ni la càrrega de les pensions. El debat de la Sanitat aquesta legislatura no ha traspassat més enllà de la implantació del metge referent i la implementació de la història clínica, dos fets que hauran de ser avaluats per comprovar que la voluntat del legislador de controlar la despesa mitjançant aquestes dues eines són una realitat i no tenen un efecte contrari al desitjat. Tot i així, queden moltes coses penjades en relació a l’ús poc eficient dels recursos sanitaris o la manca de control de la CASS sobre els diners que traspassa al SAAS.  El Pacte d’Estat per la Sanitat queda pendent i serà necessari fer-ho. 

En relació a l’Acord d’Associació amb la UE, la manca d’informació i la poca habilitat per crear consensos per part dels Demòcrates ha generat tal desconfiança que avui sobre aquesta qüestió ningú sap de què estem parlant. Tant que va criticar el cap de Govern el que alguns no volguéssim formar part del Pacte per Europa per la manca de contingut del mateix i ara, a final de legislatura, el Pacte és inexistent i ha resultat més que provat que el que volien era que tothom fes silenci per anar fent sense ser discutits. Un pacte real per decidir en relació a Europa també ha quedat pendent i també serà necessari. 

En relació a la modificació de la Funció Pública ha succeït exactament el mateix. L’enfrontament directe d’aquells que l’han d’implementar fa que aquesta sigui un fracàs abans de començar. La despesa de funcionament de l’Estat és enorme i la modificació de la llei està feta amb l’única voluntat de justificar la reducció de la factura –tot i que no sabem de quins imports parlem en realitat perquè la memòria econòmica no ho deia–. Però també s’han ocupat d’endurir tots els règims disciplinaris de tota l’administració, com si fos culpa d’algú d’ells tot plegat,  i aquí també esperen que ningú els porti la contraria al respecte. A més, és important dir que la reforma de l’Administració Pública de DA no ofereix cap indici de millora de la gestió vers als ciutadans. Aquí el pacte entre les forces polítiques i els representants del treballadors era imperiós i ni tan sols s’ha volgut plantejar quan es van obrir totes les mans per ajudar. 

La realitat és que en més d’un cas les lleis són directius allunyades de la realitat. En el cas de la funció pública els implicats no la volen; els usuaris no la entenen en el cas del metge referent i la història clínica; en relació a la UE ningú en té ni idea, i no em deixaré les lleis laborals, que tot i ser comentades amb molts col·lectius, sembla que el resultat final també requerirà ser revisat. 

Voler fer reformes sense el consens d’aquells que les han d’implementar no són reformes. Estan abocades al fracàs abans de començar pel malestar social que generen i denoten una manca de visió de futur important. La història ens mostra, que tot allò al que s’arriba amb ampli consens polític i social  són les úniques reformes que perduren en el temps amb bons resultats.
En un món altament canviant el diàleg constant i la participació ciutadana en el dia a dia de les decisions polítiques haurien de ser una pràctica constant. Hem d’establir vies, obrir portes i empoderar els ciutadans en la presa de decisions. A Andorra no hauria de ser tan difícil, només cal voluntat per fer-ho.