Francesc Guillaumet Periodista

De pedra (mai millor dit) em vaig quedar la setmana passada en llegir la notícia que explica el projecte de geolocalització de 200 construccions de pedra seca d’Andorra arran de la iniciativa impulsada per Maria Reig amb la col·laboració dels Ministeris de Cultura i Medi Ambient. I dic que em vaig quedar de pedra (i aquí admeto el meu desconeixement del tema) perquè jo em pensava que aquesta tècnica constructiva que la UNESCO ha declarat recentment Patrimoni de la Humanitat se circumscrivia a les Garrigues i a les zones del secà del Pla de Lleida. Ni tenia la més remota idea, doncs, de la importància que va tenir en la història constructiva del Principat d’Andorra.
De la pedra seca, però, fa temps que en sento parlar. Sense anar més lluny, al meu diari, La Mañana de Lleida, tenim un dels grans «ambaixadors» periodístics d’aquesta tècnica constructiva. El Sergi Martí, redactor en cap i garriguenc de pro, s’encarrega a les reunions de portada que prenguem en consideració totes i cada una de les notícies que sobre la pedra seca han anat sortint des de fa temps. Especialment, també, la de la declaració com a Patrimoni de la Humanitat.

I és que a partir d’aquesta tècnica són moltes les construccions que han anat conformant la morfologia dels camps de les terres de Ponent amb una fórmula que té com una de les principals banderes les cabanes de volta que han acollit a generacions i generacions de pagesos a l’època en la qual havien de feinejar al camp i les comunicacions es reduïen com a molt al carro i la mula. Deia que em vaig sorprendre de la notícia llegida a El  PERIÒDIC perquè desconeixia que la pedra seca també conformava un patrimoni important al Principat d’Andorra. Segons la mateixa notícia poden arribar a ser fins a 600 les construccions d’aquestes característiques que hi ha dins de les fronteres del país tot i que són només 200 les que estan inventariades i les que queden geolocalitzades en l’aplicació i el web de Primera Pedra presentada fa poc a la borda pairal Cal Pal de la Cortinada. 

Donant un cop d’ull a la informació em quedo sorprès, també, de la riquesa de construccions que pivoten sobre aquesta tècnica, des de les cabanes, a les feixes fins a les quals tenen usos hidràulics o industrials. Encertava Maria Reig quan deia durant la presentació que cal «sensibilitzar a la societat» que aquesta tècnica que entronca amb les mateixes arrels de la història d’Andorra no pot desaparèixer senzillament perquè en els nostres dies ja s’utilitzen tècniques més modernes. I és que, d’entrada, si la pedra seca referma les seves arrels en la prehistòria i s’ha transmès encara fins als nostres dies és perquè algun valor constructiu deu tindre. Un valor que ara li ha reconegut la UNESCO i que cobraria encara més força si Andorra es pogués sumar també a la declaració de Patrimoni de la Humanitat. 

Ni que sigui per la importància que podrien tenir les accions de difusió conjuntes per explicar que aquesta tècnica és tan pròpia i habitual de les Garrigues, amb l’olivera i un oli de primeríssima qualitat com a bandera, com d’un país pirinenc com Andorra on l’alta muntanya dibuixa un bell paisatge de pins, avets i llacs glacials. 

Sense oblidar, també, els centenars de construccions que es disseminen entre les vinyes de les terres de secà de l’Urgell, la Noguera i la Conca de Barberà, per citar només algunes comarques on també hi ha una marcada presència d’aquesta tècnica.Insisteixo amb la importància que tindria poder-se sumar al reconeixement de la Pedra Seca com a Patrimoni de la Humanitat perquè si no m’erro, també hi ha un altre projecte per intentar que la UNESCO elevi també a aquesta categoria el romànic andorrà en una iniciativa en la qual també hi participa la catedral de la Seu d’Urgell. 
Si aquesta candidatura arribés a bon port i d’altra banda la pedra seca també es pogués sumar a la declaració de Patrimoni de la Humanitat s’obririen un ventall de possibilitats de gran interès per la promoció conjunta d’ambdós patrimonis. Al capdavall revertiria no només en el relat de país sinó també en la importància d’invertir en la pròpia història per presentar un segell d’identitat en un món cada vegada més global i on Andorra també pot aportar el llegat de les falles, que fa dos anys van ser declarades Patrimoni de la Humanitat juntament amb la resta de festes pirinenques associades al solstici d’estiu.

Benvinguda sigui, doncs, la iniciativa coneguda la setmana passada i ara el que cal, com apuntaven també els impulsors del projecte, és donar a conèixer aquesta tècnica constructiva arrelada des de fa segles a la història d’Andorra i que la modernitat ha fet passar a un segon terme. 

Que no quedi en l’oblit i que les noves generacions puguin recuperar la tècnica de la pedra seca és de vital importància perquè la iniciativa tingui èxit. Les bases (o per posar-ho en el context de l’article, les primeres pedres) ja estan ficades i ara el que cal és un treball interdepartamental en què el Ministeri d’Educació (sembla que Cultura ja ho té present) també hi tindrà molt a dir. 
Al cap i a la fi del que es tracta és de girar la vista endarrere i de saber el perquè d’un patrimoni que de mica en mica va anar conformant el paisatge visual d’un país que avança sense perdre el tren dels propis orígens i que complementa un relat que va des dels santuaris de Canòlich i Meritxell fins a Sant Joan de Caselles, Santa Coloma o la Casa de la Vall.
Periodista