Àlex Fusté Economista en cap Andbank

De la trobada entre Trump i Xi a Buenos Aires, en va sortit una aparent treva semblant a l’acord assolit el passat juliol entre els Estats Units i el president de la Unió Europea, Jean-Claude Juncker. 

Segons aquest acord, la pujada de les tarifes anunciada pel dia 1 de gener quedaria congelada als nivells actuals (en aquest cas, durant 90 dies), mentre els negociadors intenten trobar sortides per als conflictes subjacents entre ambdues parts.

Vegem alguns dels punts clau de l’acord: 
1.    La Xina començarà immediatament a comprar llavors de soja i productes dels Estats Units (quelcom que la Xina sempre està disposada a oferir).
2.    Es prohibeix l’exportació xinesa de l’analgèsic opioide fentanyl (també un aspecte que probablement s’hauria acabat produint).
3.    La Xina es va oferir a reconsiderar la fusió entre Qualcomm i NXP.
4.    Hi ha un compromís per revisar les practiques de transferència tecnològica forçosa, accés al mercat xinès, i tarifes als cotxes nord-americans (avui al 40% a la Xina).

Ambdues parts acorden que s’esforçaran perquè la transacció s’hagi tancat en els propers 90 dies. Si, passat aquest termini, les parts no són capaces de materialitzar avenços en tots aquests fronts, aleshores els aranzels s’apujaran automàticament fins al 25 %.

Visió a més llarg termini: Un acord de llarga durada que ens pot portar la pau comercial?
Hi ha aspectes que em fan sentir optimista en quant a la durabilitat d’aquest acord. 
Per exemple. En un comunicat de dimecres, el Ministeri de Comerç Xinès va dir que «confia en implementar els resultats acordats en les converses entre Xi i Trump». Segons el comunicat, «Xina començarà tan aviat com sigui possible amb els elements específics en què ambdues parts tenen consens i impulsaran les negociacions comercials en la resta d’aspectes d’acord amb un clar calendari i el full de ruta.»

Un altre pas que ens porta en la direcció correcta és que el dijous, les agències del govern xinès van signar un memoràndum de cooperació en relació a un enduriment del càstig per infraccions sobre la propietat intel·lectual. Un aspecte que Washington porta reclamant fa temps. Els delinqüents es mostraran en una llista negra, fent més difícil obtenir suport financer del govern, participar en contractació pública, emetre bons corporatius o adquirir subministrament de terres governamentals.

Una altra bona notícia és que Trump ha emès recentment exempcions per sancions contra alguns països que compren oli de l’Iran. La Xina està entre aquestes exempcions. Per què ho considero una bona notícia? Simplement, perquè emmarco aquesta acció en un esforç conjunt de Washington per reduir el preu del petroli (fins ara una estratègia d’èxit), però que suggereix que Trump ha abandonat la seva línia dura envers l’Iran quan han aparegut els indicis mínims d’estrès econòmic o de mercat.
Sóc conscient que Trump ha de semblar un polític dur ara que està en problemes políticament, amb una majoria democràtica a la Cambra i la investigació Mueller a punt d’acabar. Està clar que amenaçar la Xina (o la UE) amb una gran tarifa és la manera més barata que tindria per projectar aquesta imatge. No obstant, accions com l’emissió d’exempcions de sancions per consumir petroli d’Iran (després d’haver tingut un discurs tan dur), em fa sentir confiat amb una doctrina que apunta a rebaixar tensions quan hi ha un cost econòmic. 

Ara bé. Una pregunta clau que ens hem de fer és: fins on pressionaran els defensors de la línia dura dins la Casa Blanca (Bolton, Navarro i Lighthizer)? Però també ens hem de preguntar quina capacitat de pressió té la comunitat empresarial? Només recordeu com GM, després de perdre US $ 1.000 milions a causa de les tarifes d’alumini, va anunciar 14.000 acomiadaments (tots als EUA. Cap a la Xina). Més important va ser la caiguda de dimarts del 4,4 % en la cotització a les petites empreses dels Estats Units (recollides en l’Índex Russell 2000). Sembla com si l’estil de Trump s’estigués tornant en contra dels interessos d’aquells que ell proclama defensar. Davant això, em pregunto quant de temps podrà suportar Trump una situació de conflicte.