Quaranta anys de Constitució espanyola
Fa 40 anys, representants dels partits polítics d’esquerres i de dretes (exceptuant el PNV) van cedir en les seves exigències i es van posar d’acord per posar en marxa un sistema constitucional que protegís a tots els espanyols. Així, la Constitució de 1978 va ser ratificada en referèndum pel poble el 6 de desembre d’aquest mateix any. De segur, alguns dels seus articles ja han quedat una mica obsolets i necessitaria alguns canvis per adaptar-se a la situació actual, com és el ja molt comentat cas de la successió al tron pel fill primogènit ja sigui de sexe femení o masculí.
Però ja que en aquest moment és actualitat el tema del trasllat dels ossos de Franco fora de la Vall dels Caiguts, jo voldria donar la meva opinió al respecte i, en record d’aquells que ja no hi són, remuntar-me una mica al passat.
El primer que voldria dir és que malgrat el gran odi que m’han inculcat cap a la persona del dictador, jo deixaria reposar els seus ossos allà on es troben i no per respecte, sinó perquè crec que serveixen per no oblidar un passat els errors del qual no haurien de repetir-se mai més en un futur. Perquè em fa molta por veure a tantes persones, especialment joves, propugnar els ideals del franquisme i a Franco com un gran governant.
Com es pot afirmar que es vivia millor si un munt de persones, com era el cas de la meva mare, feien llargues cues amb la seva cartilla de racionament per recollir una mica de pa, oli, sabó, carn i llet? Es tractava d’una quantitat tan ínfima d’aliments que no arribava per cobrir les necessitats bàsiques alimentàries i que la mare portava a casa per alimentar els seus germans, especialment al més petitet, privant-se gairebé de la seva part perquè el meu oncle no passés gana. Tot això fruit de l’autarquia instaurada per Franco durant el període de la postguerra.
I és que, encara que faci mal, de tant en tant es necessari recordar el passat per valorar el que es té en el present. Així, una altra cosa important en la meva infantesa va ser quan el PSOE va reconèixer les pensions als militars del bàndol republicà, ja que els del bàndol nacional ja gaudien d’elles fa temps, i el meu pare, coronel republicà, va celebrar aquest dia un dret que s’havia guanyat fa molt de temps.
I què dirien les mares dels nens els quals els van ser arrabassats per ser educats dins dels ideals franquistes? O què pensaria el meu pare cada matí durant 15 anys d’empresonament quan cridaven els noms dels que aquell dia anaven a ser afusellats? Finalment, va aconseguir sortir d’això amb vida fent-se passar per boig, però això va tenir les seves seqüeles i la seva vida, segons em deia quan jo era una nena, mai va tornar a ser la mateixa.
Per això, en record de tant patiment, no només per part dels meus progenitors avui morts, sinó també de l’incomptable nombre de persones que van patir les desgràcies de la guerra civil i la postguerra espanyoles, avui vull lloar tot el que ens ha atorgat la instauració d’una democràcia i en especial aquesta Constitució que enguany ha complert 40 anys de llibertats.