Francesc Guillaumet Periodista

Fent una ullada a la premsa del Principat d’aquesta setmana passada hi ha un tema, el del preu del lloguer dels pisos, que apareix insistentment en les pàgines dels diaris. I si és així, és que alguna passa. Si no m’erro, aquest és un tema que s’arrossega des de fa temps. Sense anar més lluny l’agost del 2017 ja vaig dedicar un article amb aquesta mateixa qüestió i, pel que veig, ni aquell article va ser l’últim ni hi ha plantejaments de solució a curt termini. I és que el quid de la qüestió és que els preus dels lloguers són massa elevats pels sous que es cobren i com és sabut i acceptat en el món de l’economia no és gens aconsellable (ni a vegades possible) haver de dedicar més del 30% del salari a pagar l’habitatge.

D’allà on sóc, que és Catalunya, hi ha hagut des de fa molts anys una cultura de la propietat molt accentuada. Sempre s’ha dit, especialment a Lleida, que val més comprar que llogar perquè al cap dels anys (a vegades molts i fins i tot massa) la propietat acaba sent del qui l’adquireix. Ara bé. En un món cada vegada més global, amb un mercat de treball que canvia constantment i amb uns sous que ho són gairebé tot menys generosos cada vegada més s’ha d’optar pel lloguer. I més quan les expectatives professionals de molts joves no passen per quedar-se a casa tota la vida sinó per veure món i formar-se. Des d’aquest punt de vista la compra d’un habitatge en propietat no només és una quimera sinó que moltes vegades també és una inversió fallida o un fre a les expectatives de futur. Però el problema s’agreuja quan els preus dels lloguers no responen al que haurien de ser. A l’altre costat de la frontera, on la crisi del totxo va sumir el país en una crisi mai vista, la cosa no és gaire més afalagadora que Andorra, si bé que no tan acusada com al Principat. Fa just dos setmanes rebia un informe del Consell Català de la Joventut que explicava les diferents alternatives de lloguer que poden afrontar els joves arran de la difícil situació actual. Entre altres qüestions parlaven de cooperatives i de masoveria urbana (un concepte encara poc explotat però que podria donar molt de si en un futur no gaire llunyà on caldrà imaginació per afrontar el problema). Després d’explicar les diverses alternatives a les quals poden fer front els joves, però, l’informe descrivia una realitat realment preocupant. I és que deia que els joves menors de 25 anys han de dedicar més de tres quartes parts del sou per fer front als lloguers. També alertava que la bretxa salarial de gènere és especialment significativa i que per tota aquesta franja de població l’emancipació està cada vegada més difícil perquè han de destinar molt més del 30% dels seus (irrisoris) sous a l’habitatge.

Tornem a Andorra. Aquesta setmana aquest diari s’ha fet ressò de les queixes que hi ha pels elevats preus del lloguer. Vist des de fora la situació no és pas massa positiva. I és que el Principat és un lloc que, sortosament, acull cada any una gran franja de població estacional vinculada amb l’esquí i amb els esports d’hivern. És evident que els preus dels lloguers poden representar un fre per molts bons professionals que es plantejarien venir a Andorra per treballar. Fa pocs mesos també em feia ressò de la dificultat que té el Govern per trobar metges que vulguin venir a exercir al Principat. I és evident que si això passa en l’àmbit dels treballadors de l’esquí i de la sanitat és que afecta molts altres sectors (i a la població andorrana en especial). I és que segons posa de manifest aquest diari a través d’allò que han de fer sempre els periodistes (qüestionar les dades oficials i fer la pròpia investigació) difícilment es pot trobar avui algun lloguer a Andorra la Vella o Escaldes que sigui inferior als 600 euros. Això no quadra amb les xifres que va donar l’informe de la Comissió Nacional de l’Habitatge, que situa la mitjana del lloguer entre els 540 i els 587 euros. I com que ara la informació flueix a marxes forçades i a velocitat punta pel ciberespai, les xarxes socials no van tardar a posar en entredit aquests números, tal com es va fer ressò EL PERIÒDIC.

Ara bé. Què cal fer al respecte amb el tema del lloguer perquè no sigui un fre no només pels temporers sinó també pels residents i la ciutadania andorrana que ha d’optar per pagar un arrendament per l’habitatge? D’entrada tenir clar que aquest és un tema de país, com ho és el debat sobre l’acord d’associació amb Europa, la despenalització de l’avortament o el GPS de l’aeroport. En aquest debat, a més, no val amagar el cap sota l’ala ni pensar que això és problema de quatre perquè és una qüestió estructural que necessita mecanismes de solució a mitjà termini. Ara que venen eleccions és un bon moment perquè els partits comencin a plantejar propostes i alternatives que puguin ser vàlides per solucionar aquest problema. I és que per molt liberal que se sigui (i aquest govern ho és, malgrat que les sigles les conserva L’A) és evident que quan hi ha un problema real és competència de l’Administració intervenir per regular el mercat. Perquè al capdavall no estem parlant d’un bé especulatiu, ni de comerç, ni d’economia productiva, ni si s’ha de pagar més o menys impostos, sinó d’un producte de primera necessitat com és el pa, la llum o l’aigua. I és que, en definitiva, tothom necessita un habitatge digne i el que cal és implementar les mesures per fer-ho possible.