Ràdio Andorra, símbol malaguanyat
Fa pocs dies (26 de novembre del 2018) el Robert Pastor escrivia al Diari d’Andorra que sembla exagerat prohibir per norma general l’ús del nom del país…
Estic bastant d’acord amb aquesta opinió i amb la constatació que d’ençà la Constitució s’ha magnificat el zel per evitar l’ús del nom d’Andorra. Hi ha una Llei del 1996 que ho regula, amb el seu Reglament, etc. Segur que calia fer quelcom perquè abans tot era molt més fàcil, potser massa. Però potser en vam fer un gra massa. Ara, en canvi assistim també a la sacralització del concepte i la paraula nacional. Tenim Estadi Nacional, Ràdio Nacional, Estació Nacional d’autobusos i espero que no tinguem Palau Nacional de Justícia,( tal com no tenim «núvol nacional») perquè no crec que ningú gosi canviar allò tan adient de «Seu de la Justícia».
Espero que ningú no vulgui ni pugui posar a mans privades allò que un Batlle va sentenciar que era públic: el nom i la marca Ràdio Andorra
En el nostre mini-Estat hiper-descentralitzat, hiper-legislat i massa reglamentat, potser algú necessita reforçar amb la paraula «nacional» moltes competències generals. Potser també és hora de recordar que a molts això de «nacional» ens sona a un règim dictatorial veí del sud, en el qual les emissions de l’única tele que hi havia llavors, s’acabaven cada nit amb un himne sense paraules, mentre havíem de veure una bandera onejant darrere el dictador. Segur que no ens calen tantes coses «nacionals», el que ens cal és fer conèixer més la realitat d’un país, veritablement molt desconegut a gran part del món, i, sovint injustament menystingut quan és conegut.
També lamento que no es faci servir més la denominació històrica de Ràdio Andorra. I em sap greu encara més pel fet que quan el Consell General va legislar sobre marques i logotips (5/10/1995) al meu Govern li va correspondre posar en funcionament l’Oficina de Marques i Patents. Com que tot era molt nou i volíem evitar que qualsevol pogués anticipar-se i fer servir la Llei per a registrar STA, FEDA, Ràdio i Televisió d’Andorra, etc. vam avisar aquelles entitats que fessin el que calia per a protegir-se i protegir els seus noms i logotips. Cal recordar que no teníem majoria al Consell General ni, per tant, a alguns Consells de direcció o d’administració, per exemple a l’O.R.T.A. que manava a la Ràdio i Televisió d’Andorra. Aquesta va decidir que les gestions per la inscripció les havia de fer (i pagar) el Govern… Nosaltres, el ministre Enric Pujal i jo mateix, fent el que ens tocava fer, vam obrir l’oficina, tot registrant, entre altres, el logotip del triangle tricolor molt ben dissenyat i que encara avui es fa servir arreu per la marca «Andorra».
Ràdio Andorra va seguir emetent i fent servir aquell nom emblemàtic. Però al cap d’un temps, vaig rebre al meu despatx de Cap de Govern els representants de la societat Premandsa que em van dir, amb el seu advocat, que el Govern andorrà estava fent servir «Ràdio Andorra», marca que Premandsa havia registrat a l’oficina de marques, en no haver-ho fet l’ORTA. Ben sorprès i estranyat per aquella afirmació, els vaig dir que em posessin una querella per a denunciar els fets i que així em podria defensar. Acabada la breu reunió, va resultar que Premandsa va demandar per via civil al Govern (cinc columnes a la portada del diari). El Govern i RTVA, entre altres arguments legals, va poder presentar que Ràdio Andorra havia estat assumida pel Govern i havia començat a re-emetre el gener de l’any 1991, amb locals durant molts anys a Cal Felipó d’Andorra la Vella, i després als nous locals d’RTVA a la Baixada del Molí. Fins i tot recordo que teníem una portada del setmanari INFORMACIONS en la qual es feia una entrevista al Cap de Govern de llavors Sr. Òscar RIBAS REIG amb motiu de l’obertura de les emissions públiques de Ràdio Andorra. El micròfon portava empegat un cartell de Ràdio Andorra més gran que ell mateix, no com ara que porten el nom i el logotip de cada mitjà a la carxofa corresponent…
Amb aquestes i altres proves, amb la constatació que Ràdio Andorra era, llavors, de propietat pública, i amb la llei a la mà, el Govern va guanyar el cas, incloses les costes d’advocats i procuradors i l’obligació de publicar el resultat (no es va pas fer a cinc columnes de la portada…) Ràdio Andorra, que sí que inicialment havia estat de propietat privada, seguia essent de propietat pública. No es va pas denegar la denominació a Premandsa, sinó que una decisió judicial va reconèixer el dret d’Andorra a seguir essent titular de Ràdio Andorra.
Torno a lamentar que ara no es faci servir allò de «aquí Ràdio Andorra, emissora del Principat d’Andorra…» i espero que ningú no vulgui ni pugui posar a mans privades allò que un Batlle va sentenciar que era públic: el nom i la marca Ràdio Andorra.