L’encant de les velles carreteres
En aquesta època actual, en què tots ens trobem envaïts per la pressa, de vegades, fins i tot sense cap necessitat, només per costum, acabem perdent-nos moltes coses meravelloses i dignes d’admirar. Per això, en aquesta ocasió us parlaré de la impersonalitat de les autovies i autopistes davant l’encant de les avui conegudes com carreteres secundàries. Com ja sabreu, una de les meves majors aficions és viatjar i sempre que puc prefereixo recórrer aquestes velles i zigzaguejants carreteres, en les que pots gaudir del paisatge natural, parar-te en velles pensions o tavernes de petits pobles a menjar o simplement improvisar i sortir del camí per descobrir els encants de cada petit poble recorrent tranquil·lament els seus petits carrerons.
Prendre’ns uns dies lliures i viure pendents del rellotge són idees totalment contradictòries. Per evitar aquesta situació, la qüestió rau en el fet de descobrir que la veritable aventura de les nostres vacances comença en el mateix moment en que arrenquem el cotxe per anar al nostre destí, però gaudint de tot el procés i no només del fet d’arribar el més aviat possible a la meta, aclaparats pels horaris i amb tot un seguit de coses ja marcades per visitar, sense deixar res a l’atzar.
Es tracta de fer de la nostra ruta un viatge del que puguem gaudir i no només dedicar-nos a recórrer centenars de quilòmetres gairebé sense canviar de marxa i sense ser conscients de tot aquest món que ens envolta i que podem descobrir: centenars de pobles abans de pas obligatori i que avui van quedant oblidats fora de les noves rutes principals.
Conduir per carreteres secundàries ens permetrà descobrir veritables joies: petits pobles que mantenen la seva arquitectura tradicional amb cases realitzades en pedra o en pissarra o la seva gastronomia, com aquest deliciós formatge que només pots aconseguir en una granja perduda en algun racó de la nostra recòndita geografia, entre d’altres coses. Podem aturar-nos a contemplar i visitar els testimonis de la seva història, recórrer els seus castells o observar els seus antics instruments de ramaderia i agricultura. Cal no deixar mai que es perdin totes aquestes tradicions passades que formen part de la nostra memòria històrica col·lectiva.
Perquè, quan ens prenem el nostre viatge amb calma en lloc de limitar-nos a devorar amb ànsia els quilòmetres que ens separen de la nostra destinació no deixant res a la improvisació que és la que ens proporciona l’autèntica llibertat, podem gaudir molt més de moltes coses. De manera que, reflexionem una mica: quant de temps fa que no vivim un sol dia sense tenir-ho planificat gairebé fins a l’últim minut? Deixem que, com deia el poeta Antonio Machado, el camí es faci d’acord amb el recorregut que realitzem amb els nostres propis passos: «Caminante no hay camino / se hace camino al andar».