Francesc Guillaumet Periodista

Les Jornades per a l’Excel·lència que es van celebrar fa dos caps de setmana a Esterri d’Àneu van posar de manifest que el Pirineu necessita de polítiques que el dotin d’una infraestructura de telecomunicacions que no penalitzi aquest territori. En definitiva, d’un servei d’internet de banda ampla que, com va dir el responsable de la trobada, Jesús Montoliu, faciliti a les empreses «poder competir en igualtat de condicions». Ben entrat el segle XXI aquest és, de fet, un dels principals reptes de les comarques de muntanya, un repte d’altra banda que ha d’anar ben coordinat amb la millora de les comunicacions convencionals per carretera. I en aquest sentit la possible celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 pot ser un element de primer ordre per ajudar a remar en aquesta direcció.
Aquestes dos premisses doncs, les telecomunicacions i la xarxa de carreteres, haurien de funcionar amb precissió de rellotge suís si el que es vol és que un territori com el Pirineu comenci a despuntar. D’entrada, des del Cap de Creus fins a la Val d’Aran passant per Andorra aquesta serralada ja fa temps que és una potència turística pel seu número d’estacions d’esquí. Poc a poc el món del senderisme, els esports d’aventura i altres projectes innovadors van ajudant a desestacionalitzar el turisme per poder mantenir una afluència sostinguda durant tot l’any. Però no només de turisme ha de viure el Pirineu perquè en els temps de les noves tecnologies un professional liberal pot treballar de la mateixa manera (inclús amb més qualitat de vida) des d’Ordino, Sorpe o Unha, per citar tres pobles de tres valls representatives d’aquesta àrea, com des de Barcelona estant. És a dir, que amb una bona banda ampla que faciliti l’arribada de la fibra òptica a tot arreu, el Pirineu pot donar molt de si pel que fa a la captació de talent i d’empreses que no necessiten necessàriament exportar el seu valor afegit a través de carretera (tot i que de carreteres també se n’ha de parlar, i molt).
Ara mateix, segons expliquen els propis hostalers, quan una persona arriba a un hotel demana primer la clau del wiffi que la clau de l’habitació i només per això l’internet de banda ampla ha de ser el primer puntal de tot projecte que es vulgui competitiu. Però tot i que les noves tecnologies de la informació han de ser la punta de llança per reforçar la marca Pirineus és evident que tampoc pot ser l’única. Deia abans que amb internet de banda alta funcionant a ple rendiment aquestes terres poden captar talent, empresa i professionals liberals que busquen, sobretot, qualitat de vida. Ara bé. Si un arquitecte, un enginyer o un metge pot optar per instal·lar-se al Pirineu per què no podria fer el mateix una empresa de mig centenar de treballadors o més? Perquè així sigui també és una necessitat de primer ordre la millora de les comunicacions. Des de temps immemorials el Pirineu ha sofert un dèficit d’infraestructures evident. El Port de la Bonaigua, la principal connexió entre el Pallars i la Val d’Aran, és una autopista en comparació al Port de Perbes, que uneix el Pallars amb la Ribagorça, o el Port del Cantó, que comunica la Seu d’Urgell amb Sort. Geogràficament les comunicacions del Pirineu sempre han seguit la trajectòria dels rius i, per tant, han serpentejat per la sortida natural dels rius Segre i les dos Nogueres. Aquesta realitat geogràfica, que s’ha mantingut des del temps dels romans, ha representat també que el Pirineu sempre hagi estat poc comunicat entre si. I encara que aquesta realitat és tossuda, amb la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 Barcelona-Pirineus es presenta una bona oportunitat per començar a revertir aquesta tendència. Millorar els ports de muntanya, les infraestructures que uneixen les diverses valls (de manera respectuosa amb l’entorn i el medi ambient, és clar) i afavorir unes comunicacions el més ràpides possibles amb el Pla de Lleida i Barcelona han de ser objectius de primer ordre per les administracions que impulsen aquesta candidatura.
Al capdavall l’experiència ha demostrat que uns Jocs Olímpics, encara que siguin d’hivern, sempre contribueixen també a la millora de les infraestructures del territori. El cas de Barcelona, paradigmàtic, va servir per transformar una ciutat que des de feia molts anys havia viscut d’esquena al mar mentre que a partir del 92 va aconseguir transformar la seva façana marítima per convertir-se en la ciutat que ara és. El Pirineu, doncs, ha de saber aprofitar el capital acumulat del que va representar el 92 per convertir aquest territori en un referent. I és que l’aposta no parteix de zero i el que es proposa és uns Jocs d’Hivern en un espai conegut arreu per les seves pistes d’esquí, el seu patrimoni romànic, que divulgat en conjunt té un potencial cultural de primer ordre, i un valor paisatgístic que combina parcs naturals amb una rica diversitat natural. D’entrada, doncs, jugar aquesta partida, la dels Jocs del 2030, només pot reportar oportunitats de futur i cal que tots els actors apostin fort pel projecte. Fins i tot en el cas que la iniciativa no acabés arribant a bon port, l’esforç per remar en una mateixa direcció sempre servirà per deixar un llegat que caldrà saber aprofitar per reforçar la marca Pirineus. Perquè d’alguna manera, com deia Lluís Llach musicant el famós poema de Kavafis, l’important no és Ítaca sinó el viatge.