Els països catalans, realitat o ficció? (3)
Sorprèn, en aquest recorregut, el no merèixer actualització escrita el concepte dels Països Catalans, sobretot en els aspectes de la llengua i la cultura i que l’Alguer n’hagi continuat exclòs, tot i la voluntària i assumida consideració pels propis algueresos de país català que venen defensant els darrers 50 anys en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada del Conflent.
El terme països catalans, per a designar una realitat certa i evident és adequat, malgrat la confusió que s’ha generat en relació al mateix en utilitzar-se indistintament amb uns continguts més concrets i àmpliament admesos i reals o menys concrets i de menys consens i de ficció.
Per a la seva millor determinació doncs, cal precisar si estem parlant d’una realitat ja sigui històrica i que va tenir sentit en el passat o que encara existeix avui. O pel contrari es tracta d’una projecció a futur d’una voluntat de crear una nova realitat inexistent avui i tampoc en el passat per la variabilitat inevitable dels temps històrics.
Així, en el primer cas, ens hi trobem quan ens referim a una realitat geogràfica en la qual històricament hi han viscut unes comunitats que etnogràficament comparteixen un nombre suficient i important de característiques com per considerar-les que pertanyen a un mateix grup o població en termes socials. Entre elles la llengua i la cultura derivada o en relació a la matriu lingüística d’un costat però també del compartir costums i altres elements propis de la realitat social o de grup compartida.
Quins són els elements suficients i necessaris que han configurat aquesta realitat, que a les acaballes del segle XIX i sobretot a la segona meitat del segle XX, ens permeten avui de parlar de l’existència d’uns països catalans ?.
Què dóna sentit al terme països catalans avui, i com a denominació moderna que és i cal reivindicar, no pot ser que sigui aquella que es fonamenta en una raó de determinisme històric. La història ha dut per camins diferents als països que conformen aquesta realitat de «països catalans».
Certament no n’ha estat l’evolució política dels territoris que els formen i que es troben en quatre estats diferents.
Ni tampoc la religió principal que han compartit en els darrers dos mil anys, sobretot avui en que la globalització ha introduït totes les altres creences i descreences possibles, hagudes i per haver.
Tampoc l’economia n’és el desllorigador, en un marc d’economia global.
Una societat monolítica o una ètnia específica en particular i característica, encara menys. Els països catalans són terres de trobada i de pas, fins i tot les illes. Els catalans de l’Alguer són avui sards. I què dir dels andorrans...i fins i tot dels mateixos catalans...
Sens dubte només hi ha la llengua catalana (amb tota la riquesa valenciana, mallorquina, algueresa, pallaresa, andorrana...) i tot el que aquesta suposa i comporta de mentalitat col·lectiva i de visió pròpia del món i dels altres, com a element constituent bàsic, necessari i suficient, capaç de satisfer i de sostenir com a realitat existent, volguda i assumida pels seus parlants, la denominació de països catalans.
Aquesta realitat de llengua i cultura compartides per uns territoris i unes geografies històriques que han anat evolucionant des de fa mil anys i que daten de 645 anys en la seva extensió actual té necessitat d’una denominació pròpia com és la de «Països catalans», que no pot ni deu banalitzar-se amb altres pretesos conceptes ni concepcions teòriques, ni hauria d’utilitzar-se amb finalitats polítiques que afebleixen i desvirtuen la denominació.
La vàlua i excepcionalitat de l’existència d’aquests Països catalans i del terme escaient que els delimita, amb una denominació i contingut propis reflectint una realitat, es prou important per a tots els seus territoris i un factor essencial d’unió per a tots ells, com per a malmetre’s amb altres conceptes sobreposats, conjunturals, oportunistes o futuribles
Els projectes nacionals, presents o de futur, són una altra història i com a tals requereixen altres denominacions, suficientment imaginatives i encertades per avalar el seu contingut, com per a no requerir apropiar-se de termes que no els corresponen ni, en aquest cas, els escauen.
Una altra qüestió a formular-nos és la següent.
Ens és útil o convé tenir una denominació conjunta, acceptada per tots els territoris implicats, dins la qual ens sentim representats i identificats i hi puguem compartir tots quelcom en igualtat de condicions ?
Si es així, cosa que crec, i volem potenciar-nos mútuament, la denominació de Països catalans és avui vàlida i té futur només si la circunscrivim a l’objecte real pel qual fou creat i al qual dona contingut i que no és altre, i és molt important avui amb la globalització, que el d’un espai que comparteix una llengua com a pròpia, la llengua catalana i la cultura que se’n deriva.
Barrejar la llengua i la cultura (element bàsic d’unió) amb la política (factor habitual de divisió) ha dut a esgarrar moltes oportunitats, entre les quals el disposar d’un terme modern, homologable, adequat i acceptat per tots, com el de Països catalans, és a dir aquells territoris que comparteixen la llengua catalana i la cultura que se’n deriva.
Barrejar el passat i noves projeccions de futur amb el present és posar obstacles a la bona marxa d’aquest darrer.
La definició d’un terme o concepte, per a un àmbit territorial que es projecta políticament al futur, que sigui propi i específic i que pugui satisfer els anhels legítims d’una majoria de població, i reconegui la personalitat política independent de Catalunya ha de desvincular-se d’aquell que és lingüístic i cultural, com s’ha fet al llarg de la història (Catalunya, Corona d’Aragó, Espanya...).
Voler-ho barrejar tot suposa treure força, banalitzar i perjudicar l’efectivitat i la potencialitat dels altres conceptes i realitats. Com diu el refranyer popular no es despulla un sant per vestir-ne un altre.
La qualitat i la capacitat de la llengua catalana permeten sobradament trobar o crear altres denominacions més escaients i rigoroses per a donar a cada realitat temporal el mot escaient, amb el seu concepte i sentit.
L’existència dels Països catalans és una realitat que cal reivindicar, defensar, promoure i consolidar. No es tracta de cap ficció i per tant no és bo que se’ls tracti com a ficció.