Antoni Pol i Solé Arquitecte

Sembla ser que el primer autor a utilitzar la denominació a nivell escrit fou el valencià Benvingut Oliver i Esteller, el 1876 en la seva obra Historia del Derecho en Catalunya, Mallorca y Valencia i l’esmenta en minúscules com alternativa a los pueblos de lengua catalana.
El 1886 en Josep Narcís Roca i Farreras, en un article a L’Arch de St. Martí cità simpatia de tots els Països Catalans d’ençà i d’enllà de l’Ebre,....d’ençà i d’enllà dels Pirineus Orientals...
Al final del segle XIX Joaquim Cases i Carbó també s’hi referirà.
El 1900 a  la revista Catalònia, dirigida per J. Massó i Torrents i el 1903, a la revista Catalunya, dirigida per J. Carner, també hi apareixerà .
Als anys 1930 sembla que algun partit polític com Unió Democràtica de Catalunya l’inclourà en els seus programes polítics i també la usarà l’escriptor J. Carbonell i Gener.
Encara que pugui sorprendre fins a finals dels  anys 1950 no tornarà a ser emprada.
Però el més sorprenent de tot és que cap dels clàssics del pensament catalanista de la segona meitat del segle XIX i primera meitat del segle XX usaran els dos termes.
Ni Frederic Soler, dit Pitarra, en la seva obra teatral.
Ni Valentí Almirall en Lo Catalanisme del 1886, on usà termes com catalanisme regionalista, confederació, estat compost, Catalunya...
Ni Josep Torras i Bages en La Tradició Catalana, del 1892, que usà els termes de regionalisme, regió de Catalunya, esperit nacional, nació, esperit d’un poble, Catalunya...
Ni Àngel Guimerà en la seva producció teatral.
Ni Jacint Verdaguer i Santaló en la seva poesia.
Ni en el primer Congrés internacional de Llengua Catalana de 1906 a Barcelona.
Ni Enric Prat de la Riba en La nacionalitat catalana, on usà els termes  Catalunya gran i nació....
Ni Joan Maragall i Gorina en els seus poemes i escrits.
Ni l’Alcover-Moll proposaren la denominació, malgrat recollir les accepcions lingüístiques dels diversos territoris de llengua catalana.
Ni Pompeu Fabra i Poch en els seus articles.
Ni Antoni Rovira i Virgili en Nacionalisme i Federalisme del 1917 on usà els termes Catalunya, consciència de nació, nacional, estat nacional dins la federació...
Ni Josep Ferrater i Mora en Les formes de vida catalana, del 1944.
Ni Josep Trueta i Raspall en L’esperit de Catalunya, del 1946.
Ni Joan Coromines i Vigneaux en El que s’ha de saber de la llengua catalana del 1950 on usà els termes de Gran Catalunya.
Ni Jaume Vicens Vives en la seva Notícia de Catalunya de 1954 i que havia de titular-se Nosaltres els catalans.
No només això sinó que alguns intel·lectuals com Josep V. Foix i Salvador Dalí, a la revista L’Amic de les Arts de Sitges, el 1920, difonien la idea de pertinença a uns Països Occitans.(DHC,1992).
A la post-guerra civil prendrà consistència un programa ideològic i polític que propugnarà la unitat dels Països Catalans amb l’objectiu de formar un estat independent. En són referents Vicenç Llorca en Quaderns de l’exili (Mèxic, 1943), Alexandre Cirici (des de l’arquitectura, escultura i pintura), Joan Ballester i Canals director d’Edicions d’Aportació Catalana i difusor del concepte a partir del mapa dels Països Catalans (1963) i per l’obra Per una consciència de país...
I tornarà a ser un altre valencià, Joan Fuster, que el 1958 publicarà Nosaltres els valencians en resposta a l’al·lusió-crida feta per Jaume Vicens i Vives a Notícia de Catalunya, i re-introduirà, perifèricament però, i normalitzarà definitivament el terme a nivell escrit, atribuint-li tot el ventall  conceptual més ampli de significació. En Fuster escriurà Els Països Catalans no són solament un petit tros d’humanitat que parla una mateixa llengua. Són això, evidentment, però el fet de parlar una llengua, la mateixa, és resultat d’una altra unitat anterior i origen de nous llaços d’unitat.
El 1964 Antoni Badia i Margarit publica Llengua i Cultura dels Països Catalans i restablí, públicament i notòriament, el concepte ja en el títol, des de dins de Catalunya, i per a l’àmbit llengua i cultura, els dos elements fonamentals i estructurants en coherència a les primeres utilitzacions, gairebé un segle abans, i que permeten passar a identificar-lo amb un àmbit geogràfic real, si no s’entra en l’àmbit de la política.
El 1968 arrencà la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent i al llarg de 50 anys passarà a normalitzar el concepte, des de la seva condició de fet a la de dret. Així el terme apareix marginalment en el cartell-programa general el 1973 i el 1977. I el 1980 en el tema escollit Una reflexió en comú del present i del futur dels països catalans. El 1983 i el 1984 s’incorporà el terme en el cartell general. I es començà a tractar en cursos el 1979 i el 1982 i de manera continuada i permanent des del 1982 amb un curs de Iniciació als països catalans.
El 1969 Jordi Carbonell i de Ballester, director i Max Cahner i Garcia, editor iniciaren la Gran Enciclopèdia Catalana per a crear una obra de referència que correspongués a la present situació cultural, social i econòmica dels Països Catalans a partir d’Edicions 62.
El 1976, en el marc del Congrés de Cultura Catalana es produïren les Jornades de Debat sobre els Països Catalans, moment de més ús  del concepte en la seva dimensió política, amb tots els partits catalans interessats en el tema.
En les Resolucions de l’àmbit XVII, Producció Literària, en l’apartat 4.3 Sobre el concepte dels Països Catalans, s’hi determinà : La unitat lingüística i cultural dels Països Catalans fruit d’una història comuna és avui reconeguda per gran majoria de partits democràtics que actuen als Països Catalans del sud de l’Albera...