Francesc Guillaumet Periodista

Fixeu-vos si n’és d’important el sol que la gent del Pla d’Urgell mirava cap al Montsec per saber l’hora. L’Agulla del Migdia, una roca blanquinosa que feia de rellotge de sol natural, servia a tota la gent que treballava aquestes terres regades ara pel Canal d’Urgell per saber quina hora era. I és que al país que hi ha més enllà de la Farga de Moles el sol sempre ha estat un element important. Tant és així que a algun govern se li va acudir de posar-li un impost, una taxa que amb bon criteri va ser anul·lada divendres passat pel Consell de Ministres del Govern de Pedro Sánchez. L’impost al sol, doncs, passa de moment a la història.

Però anem a pams. Tot i que la decisió del Govern espanyol té tota la lògica del món (per posar un exemple seria com si Andorra posés un impost a la neu) no deixa de ser curiós com d’endarrerits n’estem encara a l’hora d’impulsar energies alternatives com la solar, que a més no contamina. Deia que té tota la lògica del món que el Govern d’Espanya tregui aquest impost i la té perquè, al ser la pell de brau un dels llocs d’Europa amb més hores de llum solar, no té sentit que només hi hagi poc més d’un miler d’autoconsumidors d’aquesta energia. I més quan, segons va revelar la pròpia ministra, un país com Alemanya, amb moltes menys hores de sol que Espanya (diria que exponencialment moltes menys), supera el milió d’autoconsumidors d’energia solar.

En matèria d’energies renovables, doncs, encara estem a les beceroles. Potser per això quan surten a la llum iniciatives novedoses com la que va guanyar els darrers pressupostos participatius del Principat d’Andorra val la pena dedicar-hi atenció. El projecte d’Arbres al vent, de l’Escola Andorrana de primària d’Andorra la Vella, s’anirà instal·lant en diversos llocs del país i és una original idea que amb la forma d’un arbre metàl·lic incorpora unes turbines capaces de generar energia eòlica. Si fa el vent necessari o no en el lloc on s’instal·li ja són figues d’un altre paner. De fet, d’això ja se n’haurà d’ocupar l’Administració. Però la idea en sí és prou bona. I ho és perquè sempre que parlem d’energia eòlica ens ve a la memòria els molins que imaginava Cervantes a Don Quijote de la Mancha. Des de llavors fins ara ha plogut molt i la energia eòlica ha guanyat en efectivitat i, també, en alçada. De fet, els inefables molins de Castella la Manxa que recorrien Alonso Quijano i Sancho Panza en plena meseta eren infinitament més petits (d’alçada) que els que estem acostumats a veure ara en llocs com la Serra del Tallat, entre l’Urgell i la Conca de Barberà. Una imatge que de ben segur tenen a la retina molts andorrans que fan el camí cap a la platja a través d’aquestes carreteres.

La generació d’energia a través d’estructures (amb forma d’arbre) que funcionen amb energia, però, no és nova. Sense anar més lluny l’exregidora de Medi Ambient de Barcelona, Imma Mayol, va col·locar l’any 2008 sis arbres de Nadal que funcionaven amb energia solar i dinamos. En ple esclat de la crisi (Lethamann Brothers ja havia petat) la capital catalana va fer un experiment que després no va tenir recorregut. De fet, el preu de l’invent tampoc era precisament barat. Van costar 214.000 euros tot i que la regidora ecosocialista al·legava que es podrien utilitzar tants anys com fessin falta. Dels sis arbres, doncs, quatre funcionaven amb energia solar que, de nit, transformaven en llums led les seves fulles. Però n’hi havia dos més que tenien una bicicleta al costat i en aquest cas eren els propis vianants els que s’havien de posar a pedalar si volien que les llums dels arbres de Nadal s’encenguessin. Més o menys l’experiència remetia a un lloc comú de la nostra infància quan, qui més qui menys, ha pedalat de valent perquè la dinamo col·locada rascant la roda donés energia a la llum que il·luminava els trajectes nocturns (normalment d’estiu) per pobles i ciutats del país.

Però tornant a les energies renovables és un fet que aquest camp ofereix a l’Europa contemporània un nínxol d’ocupació que qualsevol govern que tingui posades les llums llargues hauria de tenir en compte. Ho va dir la ministra de Transició Energètica d’Espanya, Teresa Ribera, durant la roda de premsa del passat Consell de Ministres i també ho va fer notar la ministra de Medi Ambient i Agricultura, Sílvia Calbó, quan va presentar al Rosselló la Llei de Transició Energètica i Canvi Climàtic d’Andorra. I és que el desplegament de les energies alternatives i de tot el que comporta ha de servir, necessàriament, per obrir nous nínxols de mercat i donar ocupabilitat en àrees que fins ara no s’havien explorat (o s’havien explorat poc). D’entrada, que els governs apostin per aquest àmbit també pot servir, a forma de missatge, per animar la població a fixar-s’hi i a tenir-les en compte a l’hora d’avançar cap a l’eficiència energètica en les seves pròpies cases i negocis. Fet i fet avançar cap un model energètic més sostenible que sigui respectuós amb el medi ambient, que limiti les emissions de CO2 a l’atmosfera i que a més serveixi per obrir noves vies d’ocupació sempre és una bona manera de deixar un món millor a les generacions futures. I això, que és un desideràtum que podrien signar molts països, encara té més força en llocs com Andorra, on la pròpia Constitució rubricada ara fa mig quart de segle parla de la necessitat de deixar a les futures generacions «un equilibri ecològic racional en l’atmosfera, l’aigua i la terra». En definitiva, un encert dels legisladors.