Progenitors contra ‘ninis’
El terme nini és un neologisme procedent de l’expressió «ni estudia ni treballa», que s’escriu en una sola paraula. Encara que aquest terme, en el seu significat original, s’utilitzava per al·ludir a joves d’entre 15 i 29 anys que per decisió pròpia ni estudiaven ni treballaven, actualment també s’empra per referir-se als que ja han finalitzat els seus estudis i no troben feina per falta d’oportunitats laborals. Segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), és probable que aquest augment reflecteixi les penalitats particulars sofertes pels joves com a resultat de la recessió global patida en l’última dècada.
La problemàtica dels ninis afecta als cinc continents, ja que és un fenomen present en la majoria dels estats, encara que està més estès en els països menys desenvolupats o amb major percentatge de població en situació d’atur. Per exemple, el Banc Mundial estima que el fenomen dels ninis a Llatinoamèrica afecta més de 20.000.000 de persones (un de cada cinc en el grup de joves menors de 29 anys). L’assumpte dels ninis preocupa molt a les autoritats dels països afectats, ja que els joves deixen d’avançar en els seus èxits educatius, no accedeixen a experiència laboral i es marginen en general dels espais econòmics i socials.
L’OCDE va llançar un avís que la crisi i l’elevat atur impulsa les xifres de ninis al sud d’Europa, en particular a Espanya. L’Estat espanyol és un dels països de l’OCDE amb més joves sense estudiar ni treballar. El 22,7% dels que tenen entre 15 i 29 anys són ninis. Aquest percentatge supera en gairebé vuit punts la mitjana del club de països industrialitzats, segons un estudi de la mateixa organització que calcula que en total hi ha 40 milions de joves en aquesta situació. Només hi ha tres països, tots de la ribera mediterrània, amb un percentatge superior al d’Espanya i que són: Turquia, on la situació afecta el 29,8% del col·lectiu de joves, Grècia amb un 26,9% i Itàlia 24,7 %. En el rànquing dels Top Ten, just darrere d’Espanya, apareix Mèxic on el percentatge també supera el 20%. Aquest és el quintet de països de cap. Els segueix Xile, encara que en aquest cas, els joves sense feina i que no estudien representen el 19%.
Pel que fa a la manutenció, un elevat percentatge dels ninis viuen amb els seus pares o reben dels seus progenitors algun tipus de recursos dineraris necessaris per a la subsistència, el que en Dret es coneix com «pensió d’aliments». S’entén per aliments tot el que és indispensable per al manteniment pròpiament dit d’un jove, com és el menjar, l’allotjament, el vestit i l’assistència mèdica. Els aliments també comprenen l’educació i instrucció de l’alimentat mentre sigui menor d’edat i tot després quan no hagi acabat la seva formació per causa que no li sigui imputable.
En molts països, com és el cas d’Espanya, hi ha una obligació legal d’aliments entre pares i fills que pot ser reclamada pels descendents per la via judicial. Com a regla general, la manutenció ha de mantenir-se fins que es produeixi la independència econòmica del fill perquè s’hagi integrat al mercat laboral. Tot i que no hi ha una regla general que determini quan hi ha independència econòmica, la doctrina jurídica considera que el fill major d’edat té dret a percebre la pensió d’aliments quan els seus ingressos per treball estan molt per sota del Salari Mínim Interprofessional.
Ara bé, juntament amb la solidaritat familiar davant la necessitat d’un dels seus membres, i de ser un deure dels progenitors el procurar a aquell que ho necessiti la satisfacció de les seves necessitats existeix l’abús d’aquest dret per part d’alguns ninis i que en els últims temps ha estat motiu d’accions judicials davant els tribunals per part de pares que estan farts de mantenir als seus fills i que constitueix un nou fenomen anomenat pels sociòlegs «parasitisme social».
En els últims anys els tribunals de l’Estat espanyol estan dictant nombroses sentències en les que atorguen als pares el dret de retirar les pensions d’aliments dels seus fills. Algunes d’aquestes resolucions judicials han saltat als mitjans de comunicació, com la dictada per l’Audiència Provincial d’Albacete que ha retirat la pensió alimentària de 600 euros que pagava un pare divorciat a la seva filla de 24 anys, pel nul aprofitament dels seus estudis , ja que amb la seva edat ha passat els tres últims cursos escolars a Segon de Batxillerat sense aprovar ni una sola assignatura. La sentència afirma que la jove només va estar matriculada i en l’últim va ser donada de baixa per no assistir. El Tribunal va admetre la petició del pare i ha acordat retirar la pensió alimentària davant el nul aprofitament dels seus estudis i l’edat de la beneficiària de la pensió, 24 anys i els magistrats de l’Audiència Provincial van argumentar que no és admissible que s’obligui al pare a fer el sacrifici econòmic que suposa el pagament de la pensió sense que la filla empri el seu temps a formar-se adequadament de cara a l’obtenció d’un mitjà de vida que li permeti independitzar-se. Amb tot, els jutges van ser comprensius i per tal de permetre que la jove pugui incorporar-se al mercat laboral en les millors condicions possibles, la seva sentència ha perllongat el pagament de la pensió mensual de 600 euros per mig any més. Igualment, al maig de aquest any, una sentència calculant un recurs de cassació del Tribunal Suprem (que estableix jurisprudència), va dictar a favor d’un pare que havia reclamat l’extinció de la pensió dels aliments per import de 350 euros mensuals que portava més d’una dècada pagant a la seva filla de 30 anys. Es dona la circumstància que el pare va acreditar uns ingressos provinents del subsidi d’atur de 426 euros mensuals de manera que pagar la pensió alimentària li suposava un esforç econòmic titànic. Tot i que al jutjat de primera instància i en l’Audiència Provincial, els jutges havien fallat en contra de la petició del progenitor, el Tribunal Suprem va dictaminar que es concedeix al pare l’extinció dels aliments ja que la filla, de 30 anys, presenta una conducta acreditada d’escàs aprofitament escolar, sense una previsió certa de la data de finalització de la fase de formació acadèmica i amb possibilitats d’incorporació immediata al mercat laboral. Per tant, segons el Suprem, obligar el pare a seguir satisfent la pensió i col·loca a aquest en una situació d’absoluta indigència, tenint en compte, a més, que aquesta obligació cessa quan la fortuna de l’obligat s’hagués reduït fins al punt de no poder satisfer-la sense atendre les seves pròpies necessitats i les de la seva família. Aquesta rellevant sentència del Tribunal Suprem és un «avís per a navegants nini» ja que estableix jurisprudència que els fills no tenen drets absoluts per cobrar sense interrupció la pensió d’aliments simplement per tenir una relació biològica de filiació amb els progenitors.