Maria Cucurull

Al llarg del 2018 s’han organitzat arreu nombrosos actes per commemorar la figura i l’obra de Pompeu Fabra, atès que se celebren els 150 anys del seu naixement i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana. A casa nostra, el juny passat es va presentar una còpia notarial exacta del testament inèdit del mestre i aquest setembre s’ha organitzat una jornada amb quatre conferències també dedicades a l’insigne lingüista i gramàtic.
La jornada dedicada a Fabra va arrencar amb la conferència de Joan Ramon Marina, que va presentar un acurat treball de recerca en què analitza com es van introduir progressivament les propostes fabrianes a Andorra. Marina va convidar els espectadors a fer quatre grans excursions per tenir, finalment, unes vistes espectaculars. Amb aquest símil, el filòleg volia estimular la idea que per afavorir la nostra llengua cal que tots funcionem com un grup que s’ajuda i coopera, com és propi de la gent va a la muntanya. A més, val a dir també que l’excursionisme era una de les aficions de Fabra.
Així doncs, comença l’excursió, Marina ens trasllada a l’arxiu de l’Armari de les 7 claus, on es guarda el Llibre d’actes del Consell General; també ens transporta en el temps, viatgem al passat, al 1898, i ens mostra un fragment del foli 132, on es defineix el català com a llengua pròpia d’Andorra. Marina vol remarcar la importància i el gran valor significatiu que té el fet de constatar que els andorrans de l’època defineixin el català com la llengua pròpia, abans que fos considerada com a llengua oficial.
Seguidament, continuem el nostre camí fent un repàs de tots els treballs de Fabra i arribem a l’època de la reforma lingüística promoguda per L’Avenç. En aquesta parada, constatem que aquestes propostes encara no han arribat a Andorra. Marina defineix el mestre com un científic, un matemàtic de la llengua i malgrat que és un xic crític amb el fet que Fabra prengués com a base el català central, reconeix que la seva tasca és indispensable per assolir la fita del moment: un català modern, una llengua comuna, és a dir, un model útil per a les properes generacions.
Ara bé, Marina considera imprescindible remarcar que Fabra cerca una llengua nacional i que, en gran mesura, ho aconseguirà. De fet, en la Gramàtica catalana de 1918 s’hi accentua l’aspecte codificador d’una reforma lingüística que ja és admesa per gairebé tot el domini lingüístic. Tot i així, a Andorra es continua escrivint amb ortografia prefabriana.
Anem avançant i arribem al 1938, en aquesta època el síndic és Francesc Cairat i Bonaventura Riberaygua és secretari del Consell. Malgrat que la cal·ligrafia de Riberaygua és complicada, la llengua ara ja s’ha anat adaptant a la proposta fabriana. Tot i així, Marina lamenta que, a diferència de Catalunya, a la dècada dels 30 Andorra encara no s’hagi plantejat la creació d’una escola nacional.
I és que, segons Marina, Fabra fou un estratega, no només perquè el 1932 ja parlava d’una escola pròpia, sinó també per la coherència del actes al llarg de la seva vida. Per entendre aquesta relació cal tenir en compte la teoria de la historiadora canadenca Margaret McMillan, que considera que cal analitzar la història des d’un punt de vista narratiu; és a dir, cal tenir en compte el que algú va dir, però sobretot el que va fer. I justament és això el que justifica la coherència de Fabra, que el que va dir és conseqüent amb el que va fer. Malgrat els pocs recursos de què disposava, malgrat el clima, malgrat tot, el 1947 Fabra va venir a Andorra per redactar el seu testament en català, per tant, va tancar el seu cicle impecable als seus principis. El seny ordenador de la llengua catalana, el mestre.
I avui? Avui tenim el seu llegat però Marina ens recorda que ens cal resistència i resiliència. Si ens capfiquem amb el fet que el català retrocedeix, no avançarem. Ens cal resiliència. I en la darrera parada de la nostra excursió ens introdueix el concepte de filologia social, vol que ens qüestionem quina dimensió social i política som capaços de donar a la llengua. Hem de fer filologia social perquè cal que la llengua sigui útil, visible, transversal i d’acompanyament. Déu n’hi do quines vistes... L’excursió ha valgut molt la pena, però no n’hi ha prou, ara ens cal passar a l’acció!
L’acció és fonamental... Molt agraïts per l’excursió, JR!