Francesc Guillaumet Periodista

Explicava el cap de Govern al debat d’orientació política que el Coprincipat ja no és fruit d’un pacte signat entre dos senyors feudals en una notaria de Lleida en el que els andorrans no hi van tenir «art ni part» sinó la voluntat refrendada per la sobirania popular en la Constitució d’ara fa 25 anys. Deia també que si algú té un altre model alternatiu que ho posi al programa electoral i que ho defensi a les eleccions i a l’empara del debat sobre la despenalització de l’avortament desgranava també els avantatges que ha donat a Andorra aquesta forma d’Estat amb dos coprínceps.
Amb encert explicava Toni Martí que gràcies al Copríncipat Andorra no es va veure afectada pel Tractat dels Pirineus ni pel Decret de Nova Planta (tampoc per l’ocupació alemanya posterior a la Segona Guerra Mundial). Quina sort, vaig pensar al sentir aquestes paraules del cap de Govern. Ni que només sigui per constatar que a Andorra s’hi conserva ben viu el català. No passa el mateix més enllà de la Cerdanya i les Alberes, on la llengua (a diferència dels símbols) està en clar procés de regressió gairebé 360 anys després del Tractat dels Pirineus. Parlava també Martí del Decret de Nova Planta, la llei que va imposar Felip V als territoris de l’antiga Corona d’Aragó després de guanyar la Guerra de Successió, un conflicte en el que Catalunya es va posar al costat de l’arxiduc Carles d’Àustria i en el que els darrers anys va ser abandonada a la seva sort per les grans potències europees que s’havien decantat pels Àustries. A partir de 1714, la llengua i les constitucions del país van ser relegades al no res pel concepte unitarista d’Espanya que defensava Felip V. I si bé és cert, com relatava l’enyorat Ernest Lluch, que Catalunya va remontar econòmicament a partir del segle XVIII, també és veritat que es va quedar sense institucions durant un bon munt d’anys i amb la llengua relegada a l’àmbit oral.
Tot això (per sort) el Principat no ho ha patit i per això les paraules de Toni Martí sobre el Tractat dels Pirineus o el Decret de Nova Planta aixequen acta notarial de la importància que ha tingut aquesta forma de govern per a Andorra. Però del Coprincipat, peça clau per al futur acord d’associació amb la UE, també se’n va parlar a redòs del debat que hi ha darrerament al país sobre l’avortament. En primer lloc potser caldria preguntar què en pensa la ciutadania andorrana de tot plegat. N’hi hauria prou, si no és que s’ha fet ja, amb un detallat estudi d’opinió del Centre de Rercerques Sociològiques (CRESS). Amb aquest anàlisi a la taula del Govern es podria començar a fer gestions al respecte. És evident que el copríncep episcopal, atès el posicionament de Roma, no podria refrendar una llei que autoritzés l’avortament però vist des de fora no acabo d’entendre que això pugui ser un obstacle per avançar cap a aquesta direcció si així ho vol la ciutadania andorrana.
L’objecció de consciència a l’avortament (totalment respectable) no és una cosa nova a l’Europa contemporània i Bèlgica n’és l’exemple més recent. El rei Balduí, catòlic practicant, va renunciar al tron durant 36 hores el 1990 perquè no li calgués refrendar la norma que despenalitzava l’avortament al seu país. El Govern presidit pel primer ministre Wilfred Martens va assumir temporalment les seves funcions constitucionals i legislatives per sancionar la llei i  Balduí va tornar a recuperar la corona l’endemà com havia fet fins llavors, un gest que va obtenir el reconeixement exprés del Vaticà. És clar que Balduí no era una autoritat catòlica ni estava subjecte a les directrius de Roma però posant per cas que Andorra volgués avançar cap a la despenalització de l’avortament, de solucions imaginatives se’n podrien trobar sense necessitat de posar en perill el Coprincipat, cosa que no defensa ningú. Sense anar més lluny, el cap de files del PS, Pere López, va manifestar després del debat d’orientació política que veu perfectament compatible les dues coses i la consellera Bonet també va manifestar el seu suport a l’avortament tot i la seva condició de catòlica, que una cosa no treu l’altra. De fet, la interrupció voluntària de l’embaràs, una decisió que correspon a la dona i que s’ha d’emparar amb les màximes garanties sanitàries i jurídiques, s’ha despenalitzat en països de marcada tradició catòlica com Irlanda, on la ciutadania va decidir el maig passat en referèndum que així ho volia amb una majoria del 66,4%. I a l’Europa dels nostres dies també és una realitat completament normalitzada a la majoria de països d’una Unió Europea a la que Andorra aspira a associar-se.
Començava aquest article amb unes paraules del cap de Govern en les que deia que el Coprincipat ja no és aquell contracte signat en una notaria de Lleida el 1278 entre dos senyors feudals en el que els andorrans no hi van tenir «art ni part». Precisament per això, perquè el Coprincipat ja és una forma de govern moderna avalada per la ciutadania en una Constitució que ja té mig quart de segle, és més evident que mai que aquest cop sí que correspon a la ciutadania tenir «art i part» en el debat sobre l’avortament. Les limitacions que hi hagi, i que subratllava Martí, es poden superar si hi ha voluntat política. I el que cal es fer-ho, això sí, amb el més escrupulós respecte a les institucions, les persones que les representen i la forma de govern andorrana. Perquè en definitiva del que es tracta és de compassar la legislació als anhels de la ciutadania i no a la inversa.