Les normes comunitàries per emetre factures a la Unió Europea
En matèria de facturació el legislador europeu s’ha preocupat d’establir unes regles que han de seguir totes les empreses i professionals residents en algun dels Estats membres de la Unió Europea. Cal tenir en compte que, amb la missió de salvar la divergència entre legislacions dels diferents estats membres i l’existència de certes llacunes no regulades per la normativa comunitària, es va aprovar la Directiva 2010/45 / UE del Consell, de 13 de juliol de 2010, «per la qual es modifica la Directiva 2006/112 / CE relativa al sistema comú de l’impost sobre el valor afegit, pel que fa a les normes de facturació» que va haver de traslladar-se al ordenament jurídic intern dels estats membres abans de l’1 / 01/2013.
Els objectius de la Directiva 2010/45 / UE (Directiva europea de facturació) són els d’aconseguir la simplificació, modernització i harmonització de les normes de facturació de l’IVA ja que el legislador europeu va ser conscient que aquestes fites no podien ser aconseguides de manera suficient pels Estats membres i, per tant, podien assolir-se millor a nivell de la Unió Europea; així que com aquesta pot adoptar mesures, d’acord amb el principi de subsidiarietat consagrat en l’article 5 del Tractat, es va aprovar la Directiva 2010/45 / UE de conformitat amb el principi de proporcionalitat enunciat en aquest article, per a modificar la Directiva europea de l’IVA pel que fa a les normes de facturació.
Consegüentment, la Directiva 2010/45 / UE del Consell persegueix tres objectius bàsics: primer, assegurar la igualtat en el tractament de les factures en paper i les factures electròniques per tal de potenciar la facturació electrònica i lluitar amb el frau; segon, garantir a les empreses una seguretat jurídica definint unes regles de territorialitat destinades a designar l’Estat membre les regles de facturació s’aplicaran i tercer, reforçar el funcionament de l’IVA en el mercat interior comunitari simplificant i uniformitzant les regles de facturació i l’Impost sobre el valor afegit.
Així mateix, sota el meu punt de vista, un dels nous preceptes que ha implantat la Directiva europea de facturació és el d’imposar el principi d’igualtat de tractament de les factures en paper i les factures electròniques i instaura per a tot expedidor o destinatari d’una factura , l’obligació d’assegurar l’autenticitat del seu origen, la integritat del seu contingut i la seva llegibilitat des del moment de la seva emissió fins al final del seu període de conservació. Aquesta obligació ja existia en la Directiva 2006/112 / CE (Directiva europea de l’IVA), però només per a les factures electròniques; així doncs, a partir de l’entrada en vigor de la Directiva de facturació també s’aplica a les factures en paper.
L’«autenticitat de l’origen» es defineix com la seguretat de la identitat del proveïdor o l’emissor de la factura i la noció d’«integritat del contingut» suposa que el contingut de la factura no ha estat modificat. El subjecte passiu pot determinar lliurement i sota la seva pròpia responsabilitat la manera com complirà amb aquestes obligacions. Referent a això, la Directiva europea ha previst que l’expedidor de les factures pugui integrar en la seva organització administrativa un procediment de control intern formalitzat, documentat i pertinent, que creu una pista d’auditoria fiable entre la factura i el lliurament de béns o la prestació de serveis.
En el cas d’intercanvi de factures electrònica, el subjecte passiu pot recórrer a la signatura electrònica avançada basada en un certificat reconegut i creada mitjançant un dispositiu segur de creació de signatura, destinat a garantir la identitat de l’expedidor i del destinatari, o bé a l’intercanvi electrònic de dades (EDI), si l’acord relatiu a l’intercanvi contempla l’ús de procediments que garanteixin l’autenticitat de l’origen i la integritat de les dades.
Aquestes dues tecnologies són presentades en el text de la Directiva a títol d’exemple de procediments que ofereixen sense cap dubte una seguretat jurídica. Ara bé, l’ús d’altres tecnologies o procediments no podran ser rebutjat per principi.
Més a més, si l’emissor de les factures recorre a una d’estats dues tecnologies segures o a qualsevol altra tecnologia o procediment -en suport físic o electrònic-, tant el subjecte passiu com el destinatari de l’operació tenen l’obligació de demostrar que la factura emesa o rebuda correspon realment a un lliurament de béns o una prestació de serveis realment efectuada.
Un altre punt és que, si fem un estudi sistemàtic de les principals modificacions introduïdes per la Directiva 2010/45 / UE en l’esfera jurídica de la facturació, podem diferenciar cinc apartats, a saber: l’expedició de les factures, el contingut, la conservació de factures, la facturació electrònica i les normes relatives a l’exigibilitat de l’IVA.
La Directiva 2010/45 / UE s’incorpora a la Directiva IVA un nou article 219 bis en el qual s’estableixen unes regles clares sobre qui ha de ser l’Estat membre les normes del qual prevalguin en cada cas. Així, s’estableix com a regla general que la facturació estarà subjecta a les normes que s’apliquin a l’Estat membre en què, de conformitat amb les normes de l’impost, es consideri efectuat el lliurament de béns o la prestació de serveis corresponent. En poques paraules, la normativa de l’Estat membre on es localitzi l’operació.
No obstant això, existeixen excepcions a aquesta regla general en determinades operacions mercantils en què s’aplica la normativa de l’Estat membre on estigui establert el proveïdor del lliurament dels béns o el prestador del servei. Aquestes transaccions mercantils són les operacions intracomunitàries amb inversió del subjecte passiu (llevat que la factura sigui expedida materialment pel destinatari de l’operació, o sigui, quan hi hagi autofacturación) i les operacions localitzades fora de la Unió Europea.
A continuació, farem un repàs més detallat d’aquestes dues excepcions a aquesta regla general, en els supòsits següents: en primer lloc, quan el proveïdor o prestador no estigui establert en l’Estat membre en què es consideri efectuat el lliurament dels béns o la prestació dels serveis, o el seu establiment en aquest Estat membre no intervingui en el lliurament de béns o la prestació de serveis, i el subjecte passiu de l’Impost sigui la persona a la qual es lliurin els béns o es prestin els serveis. Dit d’una altra manera, quan el proveïdor o prestador no estigui establert en el territori d’aplicació de l’Impost on es localitza l’operació i es produeixi la comunament denominada inversió del subjecte passiu. No obstant això, quedarien exceptuats d’aquesta regla especial aquells supòsits en què, en virtut d’acord, s’expedeixi la factura pel mateix destinatari de l’operació, en aquest cas s’aplicaria la regla general assenyalada; i en segon lloc quan el lliurament de béns o la prestació de serveis no s’efectuï en la Unió Europea.
En aquests dos supòsits la facturació estarà subjecta a les normes que s’apliquin a l’Estat membre en què el proveïdor o prestador estigui establert o tingui un establiment permanent a partir del qual s’efectua el lliurament o la prestació o, en absència de tal lloc d’establiment o establiment permanent, a l’Estat membre en què tingui el domicili permanent o la seva residència habitual.