Francesc Guillaumet Periodista

A l’entrada de Sant Miquel de Cuixà, un dels dos monestir de la Catalunya Nord en el que es va inspirar Jacint Verdaguer per escriure Canigó, s’explica que després de l’abandó del monument l’edifici es va degradar de forma considerable i que va ser Pau Casals, des de l’exili de Prada de Conflent, el que va ajudar en gran part a recuperar-lo fent-lo seu dels seus festivals de música. Anys més tard, i amb l’ajuda de la tecnologia 3-D, s’ha pogut determinar com era exactament aquest monestir per avançar en la seva reconstrucció, que a part del claustre (incomplert però espectacular), llueix una altra vegada amb tota l’esplendor. No en va, la recuperació del patrimoni és un dels principals homenatges que es pot fer un país. I per això és una gran notícia la inauguració del mapping (videomapatge en català) que divendres passat es va inaugurar a l’església de Santa Coloma per contemplar in situ una reproducció virtual de les pintures d’aquest element singular del romànic andorrà.
Com explica el dossier informatiu del Govern, la idea de recuperar els frescos de forma virtual va néixer de la visita que van fer les autoritats culturals andorranes a Sant Climent de Taüll. De fet va ser aquesta església la que va crear escola amb el mapping del Pantocràtor, una de les obres pictòriques més importants del romànic català. Com que els frescos es van arrancar als anys 30 i ara formen part del conjunt del Museu Nacional d’Art de Catalunya, la de la reproducció virtual va ser una manera d’explicar als milers de visitants que passen cada any per aquest conjunt declarat Patrimoni de la Humanitat com eren aquelles pintures i què significaven. Des de la seva inauguració es va veure ben aviat que les visites es van incrementar de manera important gràcies a aquesta iniciativa. Sense anar més lluny, un any i mig després d’haver-se inaugurat aquest sistema es va constatar que el número de visitants s’havia disparat fins a un 24%.
Deia que la reproducció virtual del Patocràtor de Taüll va crear escola. I és cert. Des de llavors s’han vist diverses iniciatives que van en aquest sentit. Sense anar més lluny, la Diputació de Lleida té en projecte la reproducció virtual dels sepulcres dels Comtes d’Urgell originaris del monestir de les Avellanes i que ara es conserven al Cloisters de Nova York. Com que el patrimoni català ha patit avatars ben rocambolescos és interessant recordar que aquests testimonis de l’art funerari van partir cap a Amèrica en circumstàncies ben penoses. El monestir, que com tot el patrimoni de l’Església havia quedat afectat uns anys abans per la desamortització de Mendizábal, va caure en mans d’un banquer que va vendre els sepulcres a un antiquari. Les obres van sortir de les Avellanes en carro en direcció cap al Port de Vitòria. Quan les Corts Espanyoles se’n van assabentar Francesc Macià, que llavors era diputat al Congrés, va intentar fer alguna gestió i es va afanyar a legislar al respecte. Però quan l’Estat es va posar les piles les obres ja havien embarcat cap als Estats Units. Allí van anar a parar a mans d’un propietari privat, que les va vendre al Cloisters Museum de Nova York, on encara es conserven. A través de la iniciativa de la Diputació les obres s’han digitalitzat mitjançant tècniques avançades que, segons va explicar la conservadora del museu, permetran «abastar tots els punts de l’escultura des de diversos angles». Explicava el president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé, que s’espera que quan estigui a punt el projecte les visites al monestir de les Avellanes s’intensifiquin de forma significativa com va passar amb el cas de Sant Climent de Taüll.
Aquesta mateixa tecnologia és la que es vol utilitzar a la Porta dels Apòstols de la Seu Vella de Lleida, una de les joies del gòtic català, quan s’hagi restaurat aquesta portalada. La idea (quan es materialitzi) és que els visitants puguin veure amb la mateixa tecnologia del mapping els elements més característics d’aquest punt del monument que s’han perdut amb el temps. És el cas de la policromia original de la Porta dels Apòstols, algunes figures que es van perdre durant la Guerra Civil o la mateixa imatge de la Verge de Blau, que ara es venera a la Catedral de Lleida.
A diferència dels casos de les Avellanes i dels elements escultòrics de la Seu Vella, Andorra té la sort de comptar encara amb la majoria del conjunt pictòric original, llevat de la part que es conserva a Massachussets i una altra que està en parador desconegut. L’elaboració del mapping, un cop les pintures ja no eren al seu edifici originari, és una manera intel·ligent de captar l’interès del públic. I més quan el conjunt original es podrà veure aviat a pocs metres de Santa Coloma, un edifici que capta l’atenció del visitant de bones a primeres per la singularitat del seu campanar. I tot i que és lícit que el projecte no agradi a tothom (per les xarxes socials circulaven divendres alguns missatges crítics amb les projeccions virtuals) el diàleg que s’estableix entre el romànic original i les noves tecnologies no deixa de ser interessant, com ho és també a Sant Climent de Taüll i ho serà en un futur a les Avellanes i a la Seu Vella de Lleida. No en va tot plegat remet més que mai a aquells versos de J. V. Foix que diuen allò de «m’encanta el nou i m’enamora el vell».