El museu faller de València
En altres ocasions, ja us havia parlat dels meus viatges a València, però en tots ells m’havia quedat sempre pendent per falta de temps la visita al seu Museu faller. Així que, en aquesta ocasió, vaig decidir no ajornar-ho més i em vaig endinsar en aquest especial resum de la història de la meva terra.
Actualment, aquest museu està instal·lat en l’antic convent de la casa missió de Sant Vicenç de Paül, de manera que conserva una part de l’estructura de corredors i antigues cel·les.
Les Falles de València procedeixen d’una festa popular que ja es celebrava des de mitjan segle XVIII, quan alguns veïns erigien als seus carrers cadafals efímers en els quals es representava una escena satírica amb ninots o figures realitzats amb fusta, tela i cartró. Col·locaven uns versos adherits a la falla que explicaven el seu argument i, després, aquesta es cremava amb gran alegria col·lectiva i acompanyament pirotècnic la vigília del dia de Sant Josep, donant la benvinguda a la primavera.
Avui en dia, les falles són molt més complexes, monumentals i artístiques, tant en la seva composició tècnica com en l’execució dels ninots i s’han convertit en una expressió de la identitat valenciana i en un atractiu turístic, cremant-se la nit del dia de Sant Josep. Així, el museu faller exposa tots els ninots indultats del foc la nit de la Cremà per votació popular des que apareix aquest costum.
La col·lecció del museu abasta no només els ninots indultats de les falles des de 1934, sinó també els de les falles infantils que es comencen a indultar en 1963, els cartells de propaganda guanyadors i finalistes d’aquesta festa –des 1929–, quadres que retraten les Falleres Majors valencianes –des 1995– i la col·lecció d’insígnies històriques de les comissions falleres de València. I, en el centre d’un dels passadissos, com no podia faltar si el museu desitjava representar realment l’esperit valencià, hi ha una maqueta que ens mostra una traca valenciana, situada en un entorn envoltat de palmeres, arbre símbol de la nostra terra com queda reflectit en el poema del poeta oriolà Miguel Hernández, «La palmera alacantina». La visita es completa amb el visionat d’un vídeo explicatiu de la festa de les falles.
Els primers ninots de la col·lecció –anys 30 del segle XX– es caracteritzen per reproduir escenes costumistes de personatges tradicionals, que recreen el folklore valencià. Però, la temàtica va evolucionant amb el pas dels anys fins arribar a albergar tot tipus de creacions, des oficis tradicionals, avui enyorats pel poble; fins a escenes entendridores i homenatges a llustres personatges. Entre aquests últims, els meus favorits, trobem a Vicente Blasco Ibáñez amb els seus quatre genets de l’Apocalipsi, escriptor sobre el qual ja vaig tenir l’oportunitat de donar una conferència; a l’escriptor Miguel de Cervantes; i al gran pintor valencià Joaquín Sorolla i Bastida representat amb el seu estimat mar Mediterrani i les seves pescadores valencianes un dels personatges arquetípics dels seus quadres d’escenes marines.
Per acabar, m’agradaria citar una frase de Julián Puche que resumeix a la perfecció l’esperit que alberguen els artistes fallers creadors de les falles: «Les falles, a l’anar concebent-les, omplin cada racó de la teva ànima; no et dónes compte, i força la teua vida activa treballant sense pausa».