Francesc Guillaumet Periodista

Potser perquè durant cinc anys vaig cobrir pel meu diari la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent que em miro amb especial atenció totes les notícies que es deriven d’aquesta trobada, que enguany ha celebrat el mig segle, a la població que va acollir exiliats catalans com Pau Casals o Pompeu Fabra. I ja sigui perquè a Prada comença el curs polític (almenys pel que fa a Catalunya) o perquè també s’hi celebra cada any la Diada Andorrana que impulsa la Societat Andorrana de Ciències hi ha un parell de reflexions que veig interessants com a espectador-lector que n’he estat.
De l’edició d’enguany de la UCE se’n podrien dir moltes coses. De fet una setmana llarga de debats, jornades i conferències donen per a molt. Però de tot plegat en destaco dos coses. La conferència del conseller d’Administració i Polítiques Digitals, Jordi Puigneró, i la Diada Andorrana que enguany va girar en torn al parlamentarisme andorrà. Deia que pel que fa a Catalunya els periodistes sempre hem viscut la UCE com l’inici del curs polític. De fet allí vaig veure créixer la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012 que va canviar el rumb de la història de Catalunya en un moment en què la negativa de l’Estat a parlar del pacte fiscal semblava que ja havia quedat desbordada per la reclamació de la idea-força de: «Catalunya, nou Estat d’Europa». Els periodistes que cobríem la UCE véiem també com Andorra era protagonista durant un dia. I això es notava amb la gran quantitat de mitjans de comunicació andorrans que venien a la sala de premsa a editar les seves notícies per fer-ne un seguiment exhaustiu. Poc a poc em vaig anar fixant en aquells debats. Algun any també vaig treure el nas a la sala per fer un tastet de política i cultura andorrana en un marc on es debat tot el que fa referència als territoris de llengua catalana. I com que enguany no he pogut pujar a Prada el cap de setmana de la UCE m’he fixat amb la crònica que aquest diari va fer de la Diada Andorrana.
D’entrada em va agradar la reflexió d’Antoni Morell, que va fer una estirada d’orelles al Consell General a l’afirmar que el parlament s’ha centrat massa en el «control de l’Executiu» (una cosa que ha de fer, evidentment) deixant tal vegada en un segon terme una altra de les funcions que li són pròpies, que és la de legislar. Encertava l’escriptor i advocat andorrà en afirmar que potser per això «hi ha un predomini i una prevalença excessius del poder executiu». Dit en altres paraules el que va dir Morell és que el llegir no ens faci perdre l’escriure. És a dir, que el Consell General controli la tasca de l’Executiu com li toca fer-ho però que com a poder que també és des que Montesquieu va descriure així la representació per sufragi universal de la ciutadania, també accentuï la seva capacitat de lesgislar. Més que res perquè de no ser així es podria crear un desequilibri de poders que aniria en detriment del propi país. Interessant també em va semblar la intervenció de Pere Baró, coordinador de la Joventut Socialdemòcrata i membre del consell executiu del PS, quan parlava d’afinar més en la relació entre Consell General i comuns a través dels seus propis representants. Baró parlava d’establir una mena de «línia directa» entre ambdós i aquesta idea té tot el sentit del món. I més en un àmbit polític com el del Principat, on l’existència de set parròquies fa possible que els consellers parroquials puguin fer un seguiment més exhaustiu de les necessitats de cada una de les set. D’altra banda, la possible reforma de la Constitució, que ara fa poc va complir mig quart de segle, sembla que encara no està en l’agenda política del país, com va assenyalar el síndic general, Vicenç Mateu. D’entrada, si la Carta Magna funciona potser no cal obrir debats innecessaris. Si no cal, no cal. Ara bé, no faria malament Andorra de no sacralitzar la Constitució com s’ha fet a l’altra banda de la frontera. Més que res perquè quan calgui fer modificacions per adaptar-se a les necessitats i als canvis que experimenta amb els anys tota societat hi hagi la suficient cintura política per fer-ho sense que sigui dogma el que es va fer ara fa 25 anys.
Pel que fa a Catalunya, a banda de la clausura que en va fer el president Torra, en destacaria la idea que va desgranar el conseller Puigneró. És evident que l’autonomia que té ara Catalunya, vigilada permanentment i amb l’espasa de Damòcles d’un hipotètic nou 155 quan es passi alguna ratlla que no agradi a Madrid, no li dóna marge per massa cosa. Es pot fer alguna carretera, cert. I algunes depuradores, també. Difícilment es podrà millorar la sanitat i l’educació (amb uns professionals de prestigi que la fan excel·lent) amb uns recursos econòmics pactats fa molts anys i amb una població que ha crescut de forma exponencial des de llavors. En aquest àmbit poc es pot fer, doncs. El que sí es pot fer, com va explicar Puigneró, és avançar cap una administració digital perquè com va dir el president el dia de la investidura la relació directa amb la ciutadania sigui àgil i directa, com ja han implementat països com Estònia. Fet i fet, avançar cap una administració digital o facilitar l’accés a la fibra òptica a tot el país són maneres de governar amb eficiència en un moment polític complicat i mirant sempre cap al futur. D’entrada, doncs, d’aquesta UCE em quedo amb aquests dos titulars, el del Consell General d’Andorra i el de l’administració digital. I és que Prada de Conflent, a més de tot el que representa culturalment i lingüística, també és això. Un espai de debat a les acaballes de l’estiu i a les portes del nou curs polític.