Francesc Guillaumet Periodista

D’aquí quinze dies escassos començarà un nou curs polític al Principat d’Andorra però també a Catalunya, Espanya i molts altres països de l’entorn europeu. Després d’uns mesos de vacances on tot acostuma a funcionar al ralentí, a les acaballes d’agost els engranatges administratius i polítics es tornaran a posar en marxa amb una sèrie d’incògnites sobre la taula, com la data de les eleccions andorranes que han de servir per rellevar Toni Martí al capdavant del Govern d’Andorra.

L’expectativa està posada en quan convocarà els comicis i si seran avançats a finals d’any o les farà el 2019 quan toquen

Com va dir el l’exconseller d’Indústria de la Generalitat, Antoni Subirà, fer previsions és complicat. Especialment, quan es refereixen al futur. Per això seria agosarat aventurar quin tempo triarà Toni Martí per dissoldre el parlament i convocar eleccions. Enlloc està escrit, tampoc, que no ho pugui fer en període de vacances. El mateix Jordi Pujol va convocar les eleccions del 1999, les primeres en les que concorria Pasqual Maragall com a candidat a la presidència, des de la Pica d’Estats. I és que Pujol, que de política en sabia en munt, va triar la simbologia d’un president veterà pujant un 3.000 metres davant d’una campanya socialista que sabia íntegrament destinada (com així va ser i com havia de ser) a incidir en la necessitat de canviar un govern que feia 25 anys que estava al capdavant de la Generalitat.

Ara bé, el que explico de la Catalunya de les acaballes del passat mil·leni no té perquè establir un paral·lelisme amb l’Andorra actual si bé que a Martí de muntanyes com la Pica d’Estats no n’hi falten al Principat si volgués optar per la mateixa fórmula. El que és evident és que l’expectativa està posada en quan convocarà els comicis i si seran avançats a finals d’any o les farà el 2019 quan toquen. El que està clar, en aquest cas, és que aquesta serà una de les grans incògnites del curs polític que comença com ho serà també l’evolució del pacte entre el PS i L’A per concórrer junts a les eleccions. De fet, parlant d’interrogants també és evident que caldrà veure si aquest acord preelectoral dona resultats i es consolida d’ara en endavant com una fórmula guanyadora o si no obté els rèdits que s’esperava. A l’hora de fer pactes d’aquestes característiques cal tenir en compte moltes variables. Des de la ideologia de cada partit (a priori basant distant en aquest cas) fins a les afinitats personals o generacionals, que sembla que per aquí la cosa pot funcionar més bé almenys pel que fa als caps de files d’ambdós partits. El que és evident, com deia Salvador Espriu, és que qui no s’arrisca no pisca. Per tant, que algú se la jugui en política (després ja es veurà si els resultats acompanyen o no) sempre és d’agrair en un panorama a vegades massa estàtic.

A vegades també passa que operacions polítiques de certa dimensió política funcionen mediàticament però fracassen a les urnes. I l’exemple, salvant totes les distàncies, el trobem en la famosa Operació Reformista que va tirar endavant Miquel Roca als anys vuitanta. Amb gent de reconeguda talla intel·lectual i política com Garrigues Walker o persones procedents de l’extinta UCD que després han fet fortuna a la gran empresa, com Florentino Pérez, es va tirar endavant una mena de tercera via que va fracassar a les urnes. En part perquè potser es va avançar als temps. A Catalunya, a les darreres eleccions convocades a l’ampara del 155, també hi va haver un pacte entre socialistes i democratacristians (que no liberals). I és que Miquel Iceta va compartir cartell amb membres del sector no independentista de l’extinta Unió Democràtica on l’exconseller Espadaler, ara diputat al Parlament, n’era un dels representants més destacats. En aquest cas els resultats tampoc van acompanyar. És clar que en una situació tant enrarida i polaritzada com la de les eleccions del passat 21 de desembre no es poden fer extrapolacions sobre què hagués passat en unes altres circumstàncies.

Pel que fa a Catalunya el curs polític també comença mogut. Si bé és cert que aquest estiu ha estat més tranquil que el passat, ben entrada la tardor es preveu que comenci el judici als presos polítics catalans. És evident que la política catalana pivotarà sobre aquesta base fins ben bé a finals d’any. Si el president Torra decideix també avançar les eleccions segons com vagin les coses o si opta per tirar endavant la legislatura és una altra de les incògnites que ara mateix no tenen resposta. Només amb el temps ho sabrem. En política espanyola també caldrà veure com encara Pedro Sánchez aquest final de legislatura després de la moció de censura a Mariano Rajoy. Al president del Govern li caldran molts gestos i molta mà esquerra per intentar tirar endavant el seu programa de govern. No és impossible, però, que li surti  raonablement bé si decideix no fer cas de determinada premsa i comença a pensar com un estadista per solucionar un dels problemes més greus dels que s’ha enfrontat Espanya des de fa dècades. En aquest sentit la trobada amb Quim Torra i l’obertura d’un canal de comunicació entre els dos governs (una relació que no existia en la darrera etapa de l’Executiu del PP) pot obrir un fil d’esperança per començar a trobar solucions a un plet, el català, que s’ha enquistat durant massa temps. A partir d’ara, doncs, caldrà veure com evoluciona el curs polític. De moment, però, no està de més poder esgotar aquests dies d’agost vora el mar o amb la fresca de la muntanya, que prou vagarà de pensar en el dia a dia.