Francesc Guillaumet Periodista

El juny del 2006, uns mesos després que aparegués el llibre de Carles Porta, amb l’amic Josep Maria Balagueró ens vam atansar a Tor. Des de feia temps em ballava pel cap anar-hi no només per veure el poble, que val la pena per la seva situació paisatgística, sinó també per donar compte de la quantitat de gent que feia cap a aquesta població limítrof del Pallars Sobirà pel mateix motiu que nosaltres. En el meu cas vaig deixar constància d’aquella visita en un reportatge titulat L’altra cara de Tor, un treball que aquests dies m’he rellegit arran de la sèrie que sobre aquest llibre ha estrenat Catalunya Ràdio i que també es pot seguir, amb podcast, a través d’internet.

‘Catalunya Ràdio’ ha estrenat aquest estiu una sèrie basada en el llibre de Tor, ‘Tretze cases i tres morts’ que ha seduït milers d’oients

Aquell dia de juny vam sortir d’hora de Lleida per fer via cap al Pallars. Quan vam arribar a Alins i vam enfilar el camí de Tor (llavors encara no estava asfaltat) un cotxe de la Guàrdia Civil ens fa fer llums. L’anècdota em va anar de fàbula per començar el reportatge perquè vaig escriure que la presència policial ens recordava que aquella era (no sé si encara és) una ruta molt utilitzada per la gent que es dedica al contraban. Amb paciència vam anar pujant muntanya amunt amb el jeep del meu amic i quan vam ser a dalt, poc després de passar pel costat d’uns cotxes abandonats a peu de camí dels que ja se’n feia referència al llibre, vaig trobar el que més o menys em pensava. Aquell dia (era diumenge) hi havia molt ambient a Tor. Als parasols que hi havia a l’entrada de Ca la Sisqueta, una casa en la que feien menjars i de la que també es parlava al llibre, hi havia força gent, cervesa en mà, fent petar la xerrada. I com que això de fer una birra a l’arribar al poble és un costum que no es pot perdre mai, una de les primeres coses que vam fer és atansar-nos-hi. Com que a fora era ple, ens vam asseure a la mateixa entrada de la casa. En el meu cas, fins i tot, just davant de la nevera que guardava ben fresques les cerveses. Per això, de tant en tant la mestressa de la casa em demanava que li n’atansés unes quantes per poder servir-les als clients. A l’entrada de la casa (el menjador de dalt ja era ple) vam coincidir amb tres persones que dinaven pollastre amb gírgoles. També feien bons tragos de vi de Tremp amb porró. «Els clots del camí no els fa el vi, no! Els fa l’aigua», deien satisfets mentre degustaven els plats que havia preparat la Pili. 
Al sortir, el riu se sentia fort (Carles Porta també en deixa constància de la força que imprimeix el Noguera de Tor en aquest indret de la Vall Ferrera). Passejant pel poble i buscant els llocs comuns que trepitjava tot visitant que s’hi atansava després de llegir el llibre, com Casa Palanca, Casa Sansa o Ca la Sisqueta, em vaig trobar una sorpresa. De lluny m’ho havia semblat però quan els vaig tenir a prop vam saludar un grup de gent del meu poble que havia pujat a Tor. «Què hi foteu aquí?», recordo que els vaig dir. Com nosaltres, volien conèixer de primera mà els escenaris que narrava el llibre del Carles Porta. Mentre fèiem petar la xerrada i comentàvem la publicació em vaig fixar en una cosa. A Tor s’hi sentia poc soroll. Tot just la remor del riu, acompanyat d’un cartell que deia «Catalunya té 1.000 anys. Tor ja hi era».

Però de tant en tant un brogit com de moto destorbava aquella tranquil·litat que imprimia caràcter a un poble que limita amb Andorra i que es va fer tristament famós per les morts que hi va haver relacionades amb el litigi per la propietat de la muntanya. Però no eren motos les que provocaven aquell estrèpit sinó quads que pujaven i baixaven sense aturador pel Port de Cabús, la via que connecta amb el Principat i que segons explica Carles Porta al llibre també ha estat objecte de múltiples polèmiques i de projectes de millora que no han arribat mai a bon port. De fet, vaig il·lustrar el reportatge amb un quad baixant cap a Tor pel Port de Cabús per fer evident el contrast entre un poble on en aquell moment encara no arribava l’electricitat ni la cobertura de mòbil. Des de llavors ençà, però, hi han hagut alguns canvis que val la pena destacar, com l’asfaltatge del camí que mena al poble i el projecte d’obertura d’un allotjament rural a Casa Sança que, tot i que ignoro si s’ha acabat materialitzant, volia donar un tomb a la història tràgica de Tor.

Deia a l’inici d’aquest article que Catalunya Ràdio ha estrenat aquest estiu una sèrie basada en el llibre de Tor. Tretze cases i tres morts. És el mateix Carles Porta el que narra la història que ha seduït milers de lectors des que es va publicar el 2006 i que té l’origen en un 30 minuts que Joan Salvat, director del programa de TV3, va proposar al periodista de Vila-sana. De fet, a la sèrie també s’hi pot escoltar la veu del Pol Izquierdo i de l’altre membre de l’equip que juntament amb Carles Porta van recompondre una història que podria funcionar també com a pel·lícula. 
D’entrada, però, la sèrie radiofònica enganxa l’oient des del primer moment i és molt recomanable escoltar en capítols entre piscina i piscina o buscant les ombres d’aquestes tardes caloroses d’agost. Pel qui prefereixi llegir a la platja, però, la Campana també ha reeditat l’obra en format de butxaca. No en va el mateix Carles Porta explicava poc després de la primera edició del llibre que amb la redacció havia aprés un ofici, el d’escriptor.  I és que tot plegat, ja sigui a través de les ones hertzianes o amb el paper d’impremta, val la pena llegir aquesta història (o escoltar-la).