Francesc Guillaumet Periodista

Era un secret a veus (de fet, els ambients polítics de Lleida n’anaven plens les darreres setmanes) que Àngel Ros tenia tots els números per deixar l’alcaldia de Lleida i ser l’ambaixador d’Espanya a Andorra. I finalment dimecres es va confirmar que l’Executiu de Pedro Sánchez confiarà al ja expaer en cap la tasca de representar l’Estat al Principat d’Andorra en un lloc que anteriorment ja havia ocupat el també lleidatà de la Seu, Eugeni Bregolat.

Àngel Ros, doncs, culminarà la seva carrera política com a diplomàtic, un càrrec que no acostuma a recaure en polítics en actiu. Com a exemples recents trobaríem el cas dels exalcaldes de la Corunya i Barcelona, Francisco Vázquez i Joan Clos, que han representat Espanya al Vaticà i Turquia, respectivament. La carrera política d’Àngel Ros, però, ve de lluny. Els seus inicis polítics se situen al PSUC i després, al PSC-Congrés de Joan Reventós i Raimon Obiols. Tot i això Ros ingressa relativament tard a la política en actiu i ho fa el 2004 per substituir Antoni Siurana al capdavant de l’alcaldia de Lleida. Siurana, sempitern alcalde socialista, havia estat designat conseller d’Agricultura per Pasqual Maragall i contrapronòstic va ser substituït per Ros. Pipa en mà (llavors encara fumava), Àngel Ros va convertir l’inestable majoria de Siurana, que es va veure obligat a pactar amb ERC i ICV per continuar governant, en una còmoda majoria absoluta que va revalidar quatre anys després. Però de Lleida estant Ros va veure l’oportunitat de participar en política catalana. Ho va intentar, de fet, quan encara no havia començat el Procés i sota la pàtina de polític catalanista que li donava la seva trajectòria. Però no va tenir la sort (ni el suport) que cal per culminar amb èxit aquest tipus d’empreses. Sense anar més lluny, persones que avui ostenten càrrecs importants en l’administració socialista de l’Estat li van fer el buit quan el 2011 aspirava a convertir-se en primer secretari del PSC. Potser per això el paer en cap li agrada recordar sovint aquella frase de «al suelo, que vienen los míos».

Del que faci el ja exalcalde de Lleida i de com ho faci en dependrà, en bona part, el còmput de la seva biografia política

Amb la via catalana tancada, Ros es va afiançar a Lleida. Fins i tot va ser el cap de llista del partit a les eleccions catalanes del 2012, quan en ple Procés els socialistes van experimentar una dura davallada electoral amb Pere Navarro al capdavant, precisament el que havia estat rival de Ros a les primàries socialistes. Durant aquella legislatura Ros va liderar el sector crític del partit (altrament dit sector catalanista) i juntament amb Marina Geli i Ernest Maragall es va negar a votar en contra del pacte fiscal que proposava el Govern d’Artur Mas i de la petició de demanar permís al Congrés dels Diputats per fer una consulta. Després d’aquest capítol, Ros va dimitir com a diputat al Parlament donant entrada a Oscar Ordeig, actual primer secretari dels socialistes lleidatans. Quan personalitats històriques del PSC com Marina Geli, Quim Nadal, Joan Ignasi Elena o Ernest Maragall van decidir abandonar el PSC descontents amb la posició que tenia el partit sobre el Procés, Ros no va fer el pas. Poc després, i amb el lideratge de Miquel Iceta, va assumir la presidència d’un partit que havia perdut bous i esquelles en cada contesa electoral.

Quan van arribar les darreres municipals va perdre la majoria absoluta. Va passar de 15 a vuit regidors i va haver de tirar endavant amb el suport (extern) de C’s i PP. Amb una forta contestació social (el pacte amb C’s posava en qüestió llocs comuns del consens lingüístic) Ros va anar encarant la legislatura. S’ha de recordar, però, que abans d’acceptar el suport de C’s havia intentat un pacte amb la llavors CiU de Toni Postius, que no en va voler saber res i va intentar forjar una majoria alternativa que no va poder materialitzar. La sonada sortida de la que va ser la seva número dos, Marta Camps, les polèmiques pels carrers dedicats a prohoms franquistes que encara figuren al nomenclàtor o els estira-i-arronsa amb els partits sobiranistes han marcat els darrers anys del seu mandat. Tot i això semblava que tornaria a intentar la victòria l’estiu que ve. De fet, Ros és un polític hàbil en el cos a cos i de tracte amable amb el ciutadà, que a més podia presentar com a aval l’aposta per l’economia del coneixement, amb el Parc Científic de Gardeny com a bandera, una política d’impuls d’escoles bressol o la gratuïtat de la teleassistència.

La moció de censura a Rajoy, però, va capgirar els plans. Pedro Sánchez assumia la presidència al maig i Ros completarà la seva carrera política com ambaixador d’Espanya a Andorra. Al país dels Pirineus, Àngel Ros haurà de demostrar el seu rol de diplomàtic. D’entrada, té les credencials necessàries per desplegar-lo amb elegància. Perquè malgrat que els seus darrers temps a Lleida no han estat fàcils (la política catalana tampoc ho ha estat en aquests anys de turbulències), Ros té una condició que no tenen molts. I és que ha demostrat que es pot guanyar perfectament la vida a l’empresa privada, de manera que no necessita la política com a modus vivendi. Per això no és agosarat afirmar que Andorra tindrà un ambaixador que hagués pogut liderar el socialisme català i qui sap si arribar a President de la Generalitat. També és probable que hagués aconseguit tornar a guanyar les municipals, una fita que ara li serà molt difícil repetir al seu partit. Però en definitiva, Ros encara aquesta nova etapa des d’un registre molt diferent del que havia tingut fins ara. Del que faci i de com ho faci en dependrà en bona part el còmput de la seva biografia política.