Andorra i Pompeu Fabra
Enguany es compleixen els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra a la vila de Gràcia, avui Barcelona, els 100 anys de la seva Gramàtica Catalana amb l’Institut d’Estudis Catalans i els 70 anys de la seva mort. Però també els 80 anys del primer reconeixement explícit del català com a llengua oficial pel Consell General i els 71 anys de fer el seu testament a Andorra, efemèrides aprofitades per a donar a conèixer precisament el text del testament íntegre, gràcies a l’autorització dels seus familiars i al Govern. I, si recordem i celebrem aquests fets, és sense cap mena de dubte, per les fites que Pompeu Fabra va assolir gràcies a un esforç autodidacta i divulgatiu, constant i brillant, que va sumar al seu geni lingüístic i comunicatiu.
Als 17 anys va escriure i editar després, al 1891 a l’Avenç, Ensayo de gramàtica de catalán moderno, de 124 pàgines. El 1893 tradueix al català L’intrusa de Maeterling i Espectres d’Ibsen a L’Avenç. El 1898 va publicar a l’Avenç Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, de 110 pàgines. El 1904 va publicar a l’Avenç Tractat de ortografia catalana, de 107 pàgines i Sil·labari català per a ús escolar, tot i trobar-se a Bilbao des del 1902, on hi romandrà fins al 1912, exercint la seva professió d’enginyer industrial i professor amb càtedra de química.
El 1907-1908 publica Qüestions gramaticals en 23 articles al diari El Poble Català i el 1911 en fa un llibre amb el títol Qüestions de gramàtica catalana, de 121 pàgines amb L’Avenç. El 1912 publica a L’Avenç Gramàtica de la lengua catalana, de 480 pàgines. De retorn de Bilbao és nomenat director de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, havent estat nomenat un any abans director de la Secció Filològica del mateix IEC. El 1913 participà a fer Normes Ortogràfiques publicades per l’IEC.
El 1917 publica amb l’IEC el Diccionari ortogràfic, de 447 pàgines, que es reedita el 1923, 1931 i 1937. El 1918 publica amb l’IEC Gramàtica Catalana, de 149 pàgines i reedita el 1919, 1922, 1926, 1930, 1931 i 1933. El 1919 publica Gramàtica Francesa, de 289 pàgines.
Entre 1919 i 1928 publica al diari La Publicidad, que canviarà el nom per La Publicitat, les Converses filològiques en 841 articles. El 1923 publica a Editorial Pedagògica Gramàtica Catalana. Curs mitjà de 96 pàgines i reedita el 1923, 1931 (2) i 1935.
El 1924 publica Gramàtica Anglesa, de 311 pàgines. El 1925 publica a Barcino Ortografia catalana, de 63 pàgines que reedita el 1925 i 1927; Les principals faltes de gramàtica catalana (manera d’evitar-les), de 56 pàgines que reedita el 1927 (2), 1937 i 1946. El 1926 publica a Barcino La conjugació dels verbs en català, de 60 pàgines que reedita el 1926, 1935 i 1937; Diccionari ortogràfic abreujat, de 62 pàgines, que reedita el 1926 (2), 1927, 1935, 1937 i 1946.
El 1928 publica a Les Belles Lettres Abregé de Grammaire Catalane. El 1929 publica Compendio de gramàtica catalana, de 86 pàgines. El 1931 publica a Llibreria Catalònia Diccionari general de la Llengua Catalana, de 1782 pàgines.
El 31 de gener del 1939 s’exiliarà acabant per residir i morir a Prada del Conflent. El 1946 publica a Paris Gramàtica catalana, de 88 pàgines. El 1947 ve a Andorra per a poder fer el testament de les seves últimes voluntats en català.
De totes aquestes obres se’n feren reedicions després de la seva mort, el 1948, destacant especialment el Diccionari del qual se’n van fer 31a fins el 1994, just abans de sortir la primera edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que mereixeria dur el nom de FABRA en homenatge impagable a la seva obra i com a signe d’unitat lingüística per a tots els territoris de llengua catalana. Se’l reconeix, justament, en tot l’àmbit lingüístic català, com al geni normalitzador de la llengua catalana i creador del català estàndard modern.
Es pot dir que la normalització fabriana penetrà a Andorra des dels inicis en què es donaren a conèixer les Normes Ortogràfiques, amb els mestres particularment, però serà entre els anys 1923 i 1926 quan al Consell General els textos passaran a escriure’s segons les noves normes, fet que s’estendrà a la resta de la societat amb els joves que retornaren a Andorra un cop formats a Barcelona especialment, o pels retornats en buscar la seguretat que s’havia perdut a l’exterior d’Andorra.
Com serà el cas del Francesc Cairat i Freixes que serà Síndic General a partir del 1935 i el 1938 signarà amb el secretari Bonaventura Riberaygua i Argelich l’ordinació aprovada pel Consell General, per la qual s’establia l’obligatorietat de redactar en la llengua oficial, la catalana, les sol·licituds adreçades a la institució que presidia.
El novembre del 1947 Pompeu Fabra i Poch farà el testament a cal notari episcopal Rossend Jordana, qui li donà totes les facilitats per a fer-ho i per via del seu amic Josep Sastre i Torruella, exalcalde republicà de Tremp fins al 1939 i refugiat a Andorra la Vella aquells anys, que fou un dels dos testimonis. L’altre va ser Manel Pons i Torres de Cal Manel, avui Hostal Garcia, d’Andorra la Vella, i veí de la Villa Carmen, on vivia el doctor Josep Sastre i on s’hostatjà Pompeu Fabra els dies de la seva estada.
En Manel Pons i Torres serà el secretari del Centre Moral i Recreatiu (1905-1992) l’any 1949 en el primer rellançament de l’entitat i president el 1963 en el seu segon rellançament. El 1962, 1966 i 1968 als Tallers Gràfics de l’Editorial Casal i Vall es van fer les edicions 3a, 4a i 5a del Diccionari general de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra a càrrec de l’editor A.López Llausàs.
El 1968, enguany fa 50 anys, i després de diferents ordinacions i edictes obligant a fer en català, la llengua oficial, els cartells i rètols oficials i semioficials (1938), els rètols dels establiments comercials i industrials (1953), la publicitat comercial en cinemes (1957), altre cop els rètols dels establiments comercials i industrials (1966), s’obligarà a usar la llengua catalana en tots els documents oficials de les corporacions públiques i en tota la publicitat de tot tipus, en tot el territori andorrà.
El 25 de gener del 1969, en commemoració del centenari del seu naixement,es va inaugurar el monument amb monòlit i placa al pati de les escoles del carrer Ciutat de Valls d’Andorra la Vella.
El 1971 l’editorial andorrana Edicions Romàniques, EROSA, publicà el Curs superior de català 1934-1935 professat per Pompeu Fabra i recollit per Joan Miravitlles i Serradell a la Universitat Autònoma de Barcelona.
El 5 d’octubre de 1975 el Cercle de les Arts i les Lletres va organitzar les festes Pompeu Fabra a Andorra la Vella, dedicant-li el Quart d’Andorra la Vella un carrer al mestre en presència de la seva filla Carola Fabra.
L’any 1993 la Constitució declarà el català com a llengua oficial de l’Estat andorrà. L’any 1999 s’aprovà la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial al Principat d’Andorra. L’any 2000 Àgora Cultural del Principat d’Andorra va organitzar, a Encamp, l’exposició andorrana itinerant, Pompeu Fabra, l’home i l’obra, presència a Andorra i va editar un catàleg de 68 pàgines en el que es presentava l’obra i una part del testament. El 27 de novembre del 2013 la Societat Andorrana de Ciències, dins del seu cicle anual de conferències, en commemoració del centenari de les Normes Ortogràfiques i els 75 aniversari de la declaració de llengua oficial del Català pel Consell General, es va fer un acte acadèmic a la seu nova del Consell General i es va donar a conèixer un tros mes del testament.
Finalment, des d’aquest passat mes de juny, el ministeri de Cultura exposa, brillantment, és a dir gratuïtament i sortint a buscar al carrer a la gent, tot el testament, en una micro exposició atractiva amb el títol El testament de Pompeu Fabra, a la porxada de la façana principal de l’edifici de Govern, a Andorra la Vella.
El reconeixement andorrà a la figura de Pompeu Fabra és un fet intrínsec, és a dir viscut amb normalitat, en la societat andorrana, tant per les institucions com per la societat civil, que veuen en ell un prohom referent de la nostra andorranitat, formada per una important dosi de catalanitat, la que prové d’una llengua comuna i la cultura que se’n deriva.